dimecres, 30 de maig de 2012

9 d'agost de 1835: El suposat incendi de la portada romànica

Diferents autors, des de Gudiol (que fou el primer que va parlar d’una «crema selvatge que sofrí l’iglesia») (1) fins a Barral, passant per Junyent, (2) consideren que un dels principals elements que han incidit en l’estat actual de la portada foren els incendis que varen patir alguns edificis conventuals el 9 d’agost de 1835, durant el saqueig per part de miquelets insubordinats, moment en què es va incendiar l’orgue i l’habitació on hi havia l’arxiu i la biblioteca.(3)

Qui més protagonisme va donar a l’incendi de la portada fou Gaietà Barraquer i Roviralta. En la seva obra de 1906 diu: 

«El precioso órgano, colocado en el coro alto de los pies de la iglesia, abarcaba de parte a parte la nave central […].»; (4) i rebla la imatge en l’obra posterior, de 1915: «Entrados los miqueletes en el monasterio, a poco ardió primero el archivo, y a seguida el rosetón de la fachada del templo vomitó rabiosas llamas, procedentes del incendio del órgano, el cual, situado sobre la puerta principal, abarcaba con su grandiosidad todo el ancho de la nave. Del órgano el voraz elemento se propagó a lo restante del templo.» (5)

L’incendi de l’orgue va provocar un ferit greu, en caure un raig de plom fos dels tubs a l’esquena d’un dels miquelets insubordinats.

L’espectacularitat de l’incendi d’un monument petri va excitar-ne, segurament, les referències. Émile Bertaux diu el 1930 que la portada romànica fou «salvada de l’incendi que va destruir el 1835 el cos de l’edifici».(6)

Xavier Barral, per la seva banda, en el seu treball de 1973, destaca el fet més excepcional: «Patí certament de l’incendi que, en 1835, devastà l’Abadia i dels sobtats canvis de temperatura que l’incendi causà.» (7)

També Selim Augusti menciona aquest incendi com un dels factors que podria haver afectat més la pedra de la portada, amb el brusc augment i descens de la temperatura que comportà: «[…] en 1835 hubo un incendio, por lo cual la acción disgregadora del calor violento debe haber sido notable sobre la piedra de Ripoll.» (8)

Malgrat aquesta menció generalitzada a l’incendi de l’any 1835 com una de les més importants afectacions a la portalada, no tenim cap concreció del seu abast ni dels seus efectes.

Tot i que Barraquer situa l’orgue al darrere de la portada, el més probable és que aquest instrument musical fos al cor, al mig de la nau central, com veiem en el plànol de la proposta municipal de 1846.(9) Sigui com sigui, Barraquer esmenta amb precisió que «el rosetón de la fachada del templo vomitó rabiosas llamas, procedentes del incendio del órgano, el cual, situado sobre la puerta principal, abarcaba con su grandiosidad todo el ancho de la nave».

Això no obstant, l’incendi de l’orgue no va causar danys greus a la nau central gòtica. El desembre de 1842, per exemple, per iniciativa municipal es proposà convertir l’església monàstica en seu parroquial, sense necessitat de grans reparacions, un propòsit que no reeixí aleshores, i tampoc el 1846.

A més a més, ni les fotografies de Marc Sala, ni l’aquarel·la de Soler i Rovirosa ni la fotografia de 1887, no documenten ni mostren indicis d’emmascarament de la paret situada darrere la portada, cosa que ens fa pensar que cap incendi no va afectar aquest punt. 
_______
Aquarel·la del interior del monestir de Ripoll de 1881, de l'escenògraf barceloni Francesc Soler i Rovirosa (1836-1900).

Pèro la ciència ens ha vingut a ajudar. L’anàlisi de la pedra feta per Màrius Vendrell el 2002 confirma aquesta impressió, ja que no detecta cap element que indiqui que la portada fos afectada per un incendi.

Així doncs, malgrat les reiterades mencions que s’hi han fet, sembla que la portada no es va veure mai afectada per un incendi. Sí que es va veure afectat, amb gresu resultats, l’arxiu-biblioteca del monestir, que segurament estava situat a l’edifici on ara hi ha l’ajuntament. El resultat fou la pèrdua irremedibale d'un important llegat documental, dels papers  que conservava el monestir de Santa Maria.

Així doncs, per favor, cal deixar de costat aquesta imatge tant potent sobre els desperfectes causats pels revolucionaris el 9 d'agost de 1835: La portada romànica de Ripoll no fou cremada.
_____________
Notes
1.- Josep Gudiol i Cunill, «Iconografia», p. 8
 2.- Vegeu Josep Gudiol i Cunill, «Iconografia», p. 8; Eduard Junyent, El monestir romànic de Santa Maria de Ripoll (1975), p. 48; o Joaquim Yarza Luaces, «Notes introductòries i aspectes generals sobre la portalada de Santa Maria de Ripoll», i Xavier Barral i Altet, «La façana romànica», Catalunya romànica, X, El Ripollès (1987), p. 233 i 242. 
 3.- Que aquests foren els dos elements incendiats pels miquelets n’és una prova fefaent que en l’informe del comandant dels soldats insubordinats, Tomàs Metzger, datat a Ripoll el 10 d’agost de 1835, també es menciona «[…] progresos del incendio; este ha tenido lugar a la mayor parte del monasterio (iglesia y archivo) que casi todo está en ruinas […]». Citat a Barraquer, Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, III (1915), 195. On era ubicat l’arxiu i biblioteca no és clar.
 4.- Barraquer, Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, I (1906), p. 21.
 5.- Barraquer, Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, III (1915), p. 192-193.
 6.- Émile Bertaux, «La sculpture chrétienne en Espagne, des origines au XIVe siècle», dins André Michel, Histoire de l’Art, tom II, 1a part (1930).
 7.- Xavier Barral, «Le portail de Ripoll. État des questions», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 4 (maig de 1973) (Codalet, 1973).
 8.- Selim Augusti, «Portada», p. 17
 9.- Podem veure una còpia d’aquest plànol a: Concepció Peig «Projectes d’intervenció». L’original és a l’arxiu de la Comissió de Monuments de Girona.

dilluns, 28 de maig de 2012

Pau Piferrer (1848) i la portada romànica de Ripoll

És totalment acceptat que el primer estudiós que fa una aproximació amb voluntat d'entendre els simbolisme de la portada romànica de Ripoll és Pau Piferrer amb el tractament que ofereix al segon volum de Catalunya de Recuerdos y bellezas de España (1848).

Pau Piferrer i Fàbregas (Barcelona 1818 - 1848) fou un estudiós, escriptor i periodista català que podem considerar com un prototipus del romanticisme de l'època i molt específicament pot ésser considerat uns dels precursors de la Renaixença de la literatura catalana.

De família humil, pogué estudiar al col·legi de Sant Pau del Camp i es graduà en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Fou bibliotecari de la biblioteca de Sant Joan i, poc abans de morir, guanyà una càtedra de l'institut.

Per seguir amb el prototipus romàntic de l'època, era malaltís, va morir molt jove i la seva curta vida va estar marcada per les dificultats econòmiques, sentimentals i polítiques.

Fill d'un mestre veler, va estar lligat a la milícia nacional voluntaria durant la guerra del Set Anys, el que ens indica una certa tendència política.

Molt jove col·laborà al diari El Vapor (27 de març de 1833-1834), on va publicar bona part de la seva obra dedicada al folklore espanyol i particularment català.

El Vapor és una publicació periòdica que encara espera un estudi aprofundit, davant la primera publicació romàntica espanyola,dirigida per Ramon López Solerm, traductor alhora d'Scott i Manzoni. Cal recordar que en aquesta publicació va aparèixer el poema "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, que es considera el primer poema de la Renaixença i del romanticisme en llengua catalana?

L'interès pel folklore va dur a Piferrer a un viatge a Mallorca el 1841, on aleshores no era fàcil accedir.

Col·laborà al Diari de Barcelona amb Joan Mañé i Flaquer i també traduí al castellà obres d'Alexandre Dumas i de Walter Scott. Traduí The Lay of the Last Minstrel de Walter Scott, un llarg poema de sis cants publicat el 1805, que havia tingut un gran èxit editorial. El seu principal referent literari era, però, el francès Victor Hugo.

Fou el primer col·laborador literari de l'obra col·lectiva Recuerdos y bellezas de España (1839), on va compondre els dos volums sobre Catalunya (del segon va poder lliurar 28 "entregas" i el va acabar Francesc Pi i Margall) i un sobre Mallorca. Cal dir que Piferrer havia estat apadrinat per Milà i Fontanals, encara que era sols a l'agafar l'encàrrec (1838) un jove de vint anys. La part literaria de l'obra havia estat oferta a Joaquim Roca i Cornet (1804-1873)  i Manuel Milà i Fontanals (1818-1884).

Estem amb Recuerdos y bellezas de España davant una de les grans obres editorials del segle XIX junt a "Biblioteca de autores clásicos españoles". Joaquim Verdaguer, el seu impressor, va fundar el 1828 a Barcelona una imprenta, editorial i llibreria. Verdaguer havia aprés l'ofici de caixista a la casa Didot de París.

El seu recorregut per Catalunya per composar les diferents parts del dos volums dedicats en l'obra, li va valgut la consideració (1884) per part de l'Associació catalanista d'excursions científicas de protoexcursionista, ocupant un lloc a la galeria de catalans il·lustres del Saló de Cent.

Cal dir que el volum segon, on apareix Ripoll, comença a publicar-se en lliuraments quinzenals el 3 d'octubre de 1844, però Piferrer no va poder acabar de rpeparar l'edició, que fou obra de Francesc Pi i Margall. I cal també indicar que entre els subscriptors de l'obra (com consta a l'àpendix hi ha un quants ripollesos: El presbiter Miguel Alibés, el notari Eudald Mirapeix, el secretari municipal Lluís Garcia, Francesc d'Asís Alibés i el doctor Eudald Raguer. Aquest darrer sabem que va mantenir correspondència amb Parcerisas, amb un grau notable de familiaritat. Un dels gravats de Parcerisas, el dedicat al claustre, és datat el mars de 1847.

Fou un dels primers divulgadors de la cançó del Comte Arnau que segons sembla va recollir d'un tal Mombardó, exiliat ripollès, a Barcelona, abans de lliurar-lo a Milà que el publica a Observaciones sobre la poesía popular (1853).

La seva visió de la portada romànica de Ripoll va suposar un esguard nou a un estil artístic que que fins aleshores era molt poc valorat i comprès. No és cap casualitat que el Volum II dedicat a Catalunya s'inicii amb un capitol titulat "De la arquitectura llamada bizantina".

Estem, doncs, davant un autor, d'una etapa molt jovenívola de l'estudi del monestir de Ripoll, però que té un especial interès. L'obra Recuerdos y bellezas de España fou un obra que va tenir una gran influència en el canvi de les apreciacions artístiques durant el segle XIX.

_____
Gravat de F. J. Parcerisas de la portada romànica de Ripoll a Recuerdos y bellezas de España (1848)

"¿Puede acaso presentar la historia del arte una página más completa que la de la fachada de este monumento? ¿Dónde podremos ver como en ella esa aterradora tranquilidad de líneas, esa rudeza y severidad de formas, ese lujo de adornos, esa aglomeración de esculturas extrañas y al parecer incoherentes como de hombres y de fieras, de ángeles y de monstruos, de seres reales y de seres fantásticos, ese infinito simbolismo, por fin, que ha caracterizado la arquitectura de todas las naciones sujetas al poder de la teocracia, la de la India, la del Egipto, la de Méjico, la de la Europa cristiana de la primera mitad de la Edad media? Constitúyela un cuerpo cuadrangular avanzado, en cuyo centro da paso á la iglesia la plena cimbra concéntrica, apoyada en dos recios paredones cortados en ángulos entrantes y salientes. En el segundo ángulo entrante dos pedestales extraños, que descansan aparentemente sobre alas de aves fantásticas, sostienen dos figuras de tamaño natural, imagen de San Pedro y de San Pablo, que llevan sobre su cabeza ya rota un capitel cónico raramente historiado: en los demás ocupan el lugar de las figuras columnitas adornadas en toda su extensión de ricas labores, cuyas bases y capiteles guardan las formas y proporciones generales de las del orden corintio. Los ángulos salientes, cortados en su vértice, no presentan sino un plano sumamente estrecho en que están trabajados en relieve ya follajes combinados con grande inteligencia, ya figuras de peces y reptiles ó monstruosas cabezas humanas de un aspecto feo y repugnante. De ellos y de las columnas y figuras que adornan los entrantes, todo lo cual está coronado de una especie de abaco corrido, parten los arcos concéntricos ya mentados, en cuyo ancho intrados hay hojas, entrelazos y un gran número de relieves, que, al decir de muchos, representan las escenas más capitales de la vida de los dos Apóstoles. Es digna de particular atención entre estas cimbras la última del fondo, más regular que las otras, de mucha mayor profundidad, y en general bastante bien conser­vada. Está dividida en altos recuadros que contienen represen­taciones de patriarcas y de santos; y apoyada en jambas que presentan doce relieves, en que no sin razón pretenden ver algunos la alegoría ó símbolo de los doce meses.

El plano en que están abiertas las cimbras tiene, si cabe, mayor interés artístico é histórico. Está dividido en siete com­partimentos cubiertos de relieves, bajo cuya cornisa, cortada en su centro en forma de arco y sostenida por algunos modillones, está sentada en un trono la figura de Dios Padre, adorada por algunos ángeles, puestos entre los símbolos de dos evangelistas, y servida por una serie de príncipes, la mayor parte con corona, que, al parecer, van de entrambos lados á presentarle sus ofren­das. Debajo de estas figuras, que ocupan el primer compartimen­to, vense en el segundo y el tercero, bajo una línea de piedras prismáticas y un cordón hermosamente labrado, otras distribuidas en diversos grupos, que representan, al decir de los cronistas del monasterio, escenas del Nuevo y Antiguo Testamento; y junto al extrados de las cimbras los símbolos de otros dos evangelistas sobre dos gallardos cisnes. Figuran en el cuarto que baja hasta encontrar la cornisa de los arcos concéntricos, á la derecha una batalla entre infantes y gente de á caballo, y á la izquierda el asalto de una ciudad en que al través de unos arcos se ve á los habitantes durmiendo sosegadamente y sobre las murallas á. algunos soldados asomando entre las almenas la cabeza. El quinto casi de doble altura contiene bajo cinco arcos sostenidos por ligeras columnitas ya á un príncipe entre tres prelados y Jesucristo que los está al parecer bendiciendo, ya al mismo magnate sentado entre cuatro músicos en un mez­quino trono. Campean en el sexto, en grandes relieves, un cen­tauro peleando con un león que sujeta á otra fiera entre sus garras, y un caballero armado de punta en blanco alanceando otro león, tras el cual se ve en actitud de huir á un escudero; y, en el séptimo una línea de figuritas encerradas en doce pequeños escudos formados por un entrelazo. ¿Es acaso el príncipe mencionado el fundador del monasterio? ¿es uno de sus principales bienhechores? ¿qué significan esas luchas entre caballeros y leones? ¿Cómo pudo tener cabida en esa página tan altamente religiosa un centauro, monstruo creado por la mitología griega? ¿Qué puede expresar, por fin, el conjunto de esta fachada del siglo XI, quizás la más completa de cuantas existen en España? El alfabeto en que están escritas esas grandes creaciones poéticas es ya tan desconocido como los símbolos de la India y los geroglíficos de Egipto: el día en que una observación constante y profunda descubra lo que significa, quizás leeremos mejor la historia en las paredes de los monumentos que en las crónicas y en los manuscritos.

Esta bella fachada conduce al interior del templo, envuelto ya en gran parte entre sus propias ruinas. Al entrar en él, desaparece a los ojos del viajero la homogeneidad...".

dijous, 24 de maig de 2012

1840-1861: La portada de Ripoll a l’intempèrie

1840-1861: El desemparament de la portada i la reconstrucció de la porxada
Si la humitat i la desprotecció contra gelades (una altra acció de l'aigua) ha estat, com afirmen els especialistes, una de les causes més importants del "mal de pedra" de la portada romànica de Santa Maria de Ripoll, podem assegurar que hi ha una període on aquesta afectació tingué una importància molt destacada. Es tracta del anys que van de 1840 a 1861, quan la portada romànica de Ripoll va estar a sol i serena, sense cap teulat que la protegís.

La primera actuació sobre la portada romànica ripollesa fou a l’època de l’abat Ramon de Vilaregut (1280-1310), el qual va ordenar que es construís un porxo per protegir l’entrada a l’església.

Aquest porxo, obra de l’abat Vilaregut, tenia tres o quatre arcs apuntats,[1] si fem cas de la representació que en fa un gravat de Langlois,[2] del començament del segle xix

Testimonis recollits per Barraquer (a partir del 1861), sobre l’estat de les construccions monàstiques ripolleses abans de l’any 1835, indiquen l’existència de «la fachada del templo del monasterio, con su atrio bajo, saliente, de tres arcos ojivales, y sobre él su sencilla ventana de dos arcos».[3]
______
1812-1826
«Vue du couvent de San-Benito à Ripoll», gravat de Jean Charles Langlois: Vogage pittoresque & militaire en Espagne dédié Catalogne. París, 1826-1830, p. 2 bis. Planxa II.
La llegenda de la pàgina diu: «Dessiné par M. M. Langlois et Delamarre. Lith. De Engelmann. Villeneuve. Lit: Fig. Par C.F.». Es féu a partir dels apunts i notes presos durant l’estada a Catalunya de Jean Charles Langlois, en el decurs de la Guerra del Francès (1811-1813) i, posteriorment, cap al 1826, quan tornà a visitar, sense permís militar, llocs d’aquesta mateixa guerra.


L’abandó del monument durant els anys centrals del segle xix
A partir del moment de la desaparició del nucli monàstic l’any 1835 es produeix una manifesta descura en la protecció de la portada, especialment pel deteriorament o desaparició de la porxada que la protegia de pluges i gelades. 

Durant quasi uns vint-i.cinc anys la portada va restar descoberta sense cap teulada que la protegís.

Hi ha referències documentals del tema. En una acta municipal del 16 de juny de 1846, hi consta un informe dels arquitectes Francisco Alivés i Ramon Serra i dels fusters Pere Ferret, pare i fill, on es esmenta la situació de la portada sense cap aixopluc:

"El pórtico de la iglesia se halla en descubierto su entrada se compone de siete arcos con sus columnas en grupo se hallan medianamente bien conservadas pero la portada de la iglesia […] ha sufrido […] ya por las inclemencias del tiempo ya por las consecuencias de la última guerra"[4].

La menció de 1846 a la portada romànica en la sèrie d’articles «Excursión a la montaña geronina», de Narcís Heras de Puig, publicada al diari gironí El Postillón[5] proporciona nova informació: 

«La puerta de la iglesia se halla actualmente tapiada, con el objeto sin duda de impedir que acabe de destruirse lo que hasta ahora ha podido salvarse, pero es verdaderamente lamentable que no se haya tomado igual medida con respecto al suntuoso claustro […].»[6]

En diferents gravats del segle xix apareix sense aixopluc davant les pluges i les gelades, com palesen les imatges que acompanyen aquest treball. Les il·lustracions ens permeten documentar aquest desemparament entre 1840 i 1865.

L’estat de deixadesa, centrant-nos especialment en la portada, es pot albirar en les il·lustracions que acompanyen algunes publicacions de l’època, on hi ha dibuixos i gravats que la reprodueixen. En el gravat de Francesc Xavier Parcerisas (març de 1847) s’intueix que no hi ha taula a l’atri. 

El dibuix de Claudio Lorenzale, datat cap a 1841-42, pot semblar una llicència artística, però no és tal. Un infantil dibuix d’Eudald Illa, de 1851, ens documenta també aquesta absència de teulada a l’atri del monestir de Ripoll. El gravat que il·lustra l’apartat dedicat a la província de Girona de la Crónica General de España (1865), obra de Miranda-Severini, ens ofereix una imatge nítida de l’espai sense cap teulada de protecció. 

1841-1842 
Claudio Lorenzale: «Portada del monestir de Ripoll », dins Quaderns d’Apunts d’Espanya i Catalunya. c. 1841-1842. Dibuix amb llapis de plom sobre paper. 13 x 19 cm
Inscripció: «Ripoll» (part inferior)
Signat: «C. Lorenzale» (Contraportada al centre del Quadern).
No datat. Col·lecció Particular
En el llibre de Francesc Fontbona de Vallescar i Manuel Jorba, El Romanticisme a Catalunya 1820-1874, hi ha dos dibuixos de Claudi Lorenzale que representen la portada de Ripoll. Són datats el 1841-1842, cosa que els converteix en uns dels primers dibuixos artístics del nostre monument.
És especialment interessant copsar com la visió artística de Lorenzale ofereix una portada sense el pòrtic.


1851
Eudald Illa (1851) (ACRI). 
En el fons de l’Arxiu Comarcal del Ripollès (ACRI) hi ha un dibuix, força infantil, amb data de 1851 i el nom de l’autor, Eudald Illa.
Ha estat possible documentar-lo gràcies a una carta de Valentín Carderera y Solano —secretari entre 1844 i 1852 de la primera Comisión Central de Monumentos de Madrid— al doctor Eudald Raguer, que aleshores tenia encomanada la guarda de les restes monàstiques. La correspondència entre tots dos comprèn una trentena de cartes, en una de les quals l’artista aragonès demana a Raguer que faci fer alguns dibuixos:
Veo los restos que quedan de los sarcófagos de Vifredo y dª Ava, y lo de D. Ramon Berenguer. Si casualmte. por ahí hubiese algun joven qe. pudiese hacerme unos dibujos (no mayores qe. esta carilla de carta a poco mas) sin necesidad de que estén sombreados ni hechos con esmero sino contornos lo mas exactos posible, he de merecer a V. que los encargue hacer por cuenta mía, pr. de otro modo no los recibiré; Yo hago colección de este genero de sepulcros y gastare de estos dibujos de buena gana a 5 o 6 duros.1 ¿Esa losa sepulcral de los Descatllar tiene bulto? Si es de Caballero o de Dama en traje seglar (no monacal) también quería otro dibujito.


1865
Gravat «Portada del célebre monasterio de Ripoll», dins Crónica general de España, obra dirigida per Cayetano Rosell. El capítol «Crónica de la provincia de Gerona», fou escrit per Narcís Blanch e Illa (p. 161). 
Aquest gravat de 1865 mostra la portada del tot desprotegida per manca de teulada en el pòrtic. El dramatisme de l’estat de conservació del monument és accentuat per la proliferació de males herbes. És important tenir en compte que fins al 1865 no es reconstruí la teulada de l’atri, segons un projecte pressupostat per Elias Rogent.

Projecte d’atri d’Eudald Raguer (1861)
Com a fruit de l’actuació decidida d’Eudald Raguer, que tindria un punt àlgid en la mobilització generada pels articles de Mañé y Flaquer al Diario de Barcelona de la tardor de 1861, es posa en marxa un projecte per protegir amb una teulada la portada romànica. Serà el primer projecte d’Elias Rogent per a Ripoll.

El que resulta especialment rellevant és que aquest projecte es gesta amb anterioritat als articles de Mañé y Flaquer de la tardor de 1861.

Cal prestar atenció a la manera com es feren els plànols d’aquesta primera coberta.

Eudald Raguer explica la gènesi d’aquesta actuació en un carta a la comissió provincial de monuments de Girona del 6 d’octubre de 1861:

"Al acusar a V. S. el recibo de los mil siete cientos ochenta reales que se sirvió poner a mi disposición con su oficio de diez y ocho de setiembre último [1861], no puedo dejar de manifestarle mis proyectos para su inversión.

El Sr. Archivero de la Corona de Aragón D. Manuel de Bofarull con fecha ocho de marzo último y el Sr. D. Andrés de Ferran y de Dumont con fecha veinte y siete febrero anterior, ambos individuos de la Academia de bellas artes, me pidieron confidencialmente la formación y pronto envío de un presupuesto del coste que importaría la construcción de un cobertizo capaz de poner a salvo la fachada de este monasterio, y en consecuencia, adjunto un croquis de la obra,[7] remití a dichos señores el presupuesto que deseaban, levantado por una persona del arte sin que desde entonces haya sabido otra cosa...

Como carezco de instrucción con respecto a la inversión de la cantidad que V. S. me ha remitido a nombre de la expresada Academia, comprendo que la obra preferente, y la de que debo ocuparme desde luego, es la construcción del referido cobertizo; apartándome, sin embargo, del croquis y del presupuesto por mí remitido, por haberme hecho nuevas proposiciones que mejoran notablemente, ya que el plan de la obra, ya su economía, conforme podrá V.S. convencerse al remitirle las cuentas con los dos presupuestos" 
[8].

_____
1816
Croquis d’un mestre d’obres ripollès, de «L’exposició sobre “La reconstrucció de la basílica de Santa Maria de Ripoll, cent anys després”», de Manuel Giralt i Jordi Rogent, del llibre Commemoració del centenari de la restauració del monestir de Ripoll (1886-1986). Ripoll.
Sobre aquest croquis, en data 7 d’abril de 1861 hi ha un pressupost d’Elias Rogent pel «cost d’unes petites obres de consolidació de la coberta de protecció de la portada».[9] 

Els 8.000 que menciona Eudald raguer en la seva carta a Girona son els que menciona Josep Maria Pellicer, quan a començaments dels anys seixanta[10] es van destinar 8.000 rals a la restauració del monestir de Ripoll: 

«Con esta exigua cantidad […] [fueron] restauradas las arcadas del pórtico con su techumbre y la del campanario […].»[11] 

Les obres sembla que foren dirigides pel seu germà, Pere Pellicer i Pagès, aleshores mà dreta d'Eudald Raguer en la direcció de els obres de conservació del monestir de Ripoll..

El resultat de les obres de 1865 el podem constatar en una fotografia de la sèrie de 1867, on l’objectiu era clarament documentar el sistema d’embigat de la coberta de la portada.
_______
Imatge de l'any 1867 de l’embigat de la teulada que es va col·locar sobre la portada pocs anys abans.


Notes
[1] En el gravat de Langlois, de l’inici del segle xix, s’hi veuen tres arcs apuntats. En el plànol municipal de 1846 hi ha indicats quatre arcs i un altre de cegat. Durant la remodelació de 1826-1830 es modificà aquest atri d’entrada a l’església? Al final del segle xix eren quatre arcs rodons, i en l’actualitat són cinc. Un dels arcs actuals quedava tapat per l’edifici del molí de l’abadia, posteriorment la fàbrica Graells o de can Sans.
[2] Gravat o planxa II, «Vue du couvent de San-Beneito à Ripoll» o «Vue de San Beneito a Ripoll», de Jean Charles Langlois, a Voyage Pittoresque et Militaire en Espagne. Catalogne. (París: Engelmann & Cie. Éditeurs, 1826-1830). La imatge ripollesa correspon a les possibles estades a Ripoll entre 1811-1813 i 1826.
[3] Barraquer, Casas de religiosos, I, 17.
[4] Acta citada per Conxa Peig a «Projectes d’intervenció a Santa Maria de Ripoll realitzats en el segle xix (1835-1893): objectius i propostes», XXIII Curset sobre la Intervenció en el patrimoni Arquitectònic (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, 14-17 de desembre de 2000), 7.
[5] Diari gironí publicat entre 1834-1847.
[6] Narciso Heras de Puig, Excursión á la montaña de la provincia de Gerona (1847), 36. Aquest text, per cert, és la principal base del que es diu en el Diccionario geográfico-histórico-estadístico de Pascual Madoz (1845-1850), XIII, 499.
[7] Molt segurament és el croquis que apareix en l’obra «L’exposició sobre “La reconstrucció de la basílica de Santa Maria de Ripoll, cent anys després”», de Manuel Giralt i Jordi Rogent, del llibre Commemoració del centenari de la restauració del monestir de Ripoll (1886-1986) (Ripoll, 1987), 87. Segons els autors «el document més antic referent a la intervenció d’Elias Rogent al Monestir de Ripoll és un pressupost signat per ell i datat el 7 d’abril de 1861 [abans, doncs, de la seva visita de desembre de 1861]. Especifica el cost d’unes petites obres de consolidació de la coberta de protecció de la portada i de la coberta del claustre. Sembla que està fet a partir del croquis que aquí reproduïm, realitzat per un mestre de cases local. Fou Eudald Raguer qui envià la documentació a Elias Rogent i podem establir aquest com el primer contacte important entre dos dels futurs impulsors de la restauració». La carta que reproduïm, doncs, aclareix el nivell i la manera com aquest croquis va anar a raure a mans de Rogent.
[8] ACRI. Ad. Plec V. Núm. 9
[9] Commemoració del centenari de la restauració del monestir de Ripoll (1886-1986) (1987), 87.
[10] La data oferta per Pellicer del gener de 1861 (i que sols indica en un dels seus tres llibres dedicats al monestir de Ripoll) no quadra amb les altres que tenim. El gener de 1861 és nou mesos abans de publicar-se els dos articles de Mañé i Flaquer (setembre i octubre de 1861) i de la visita d’Elias Rogent i Claudio Lorenzale, comissionats per l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona (novembre de 1861). Creiem que cal datar-ho el gener de 1862 o 1864. Vegeu Isabel Ordiérez Díez, Historia de la restauración monumental en España (1835-1936) (Madrid: Ministerio de Cultura, 1995).
[11] Pellicer, Santa Maria de Ripoll (1878), 158.

dimarts, 22 de maig de 2012

Vicente Lampérez i la portada romànica de Ripoll (1908)

Vicente Lampérez, en la seva obra Historia de la arquitectura cristiana española de la Edad Media (1908-1909), va dedicar un apartat del seu treball a la portada romànica de Ripoll. Resulta interessant llegir el que va escriure aquest historiador.

Vicente Lampérez y Romea (Madrid, març de 1861-19 de gener
 de 1923) fou l’arquitecte, historiador i restaurador que primer (1908) va datar la portada romànica del monestir de Santa Maria de Ripoll com una obra del segle XII i no dels temps d’Oliba (inicis segle XI).

Avui sabem que Elias Rogent ja participava d’aquesta opinió (veure treball inèdit publicat a Pantocràtor de Ripoll. Portada romànica del monestir de Santa Maria (2008).

Resulta especialment interessant llegir Lampérez, ja que més enllà del seu encert en la datació de la portada romànica de Ripoll, ha estat blasmat (Yarza, Catalunya romànica) per haver atribuït la portada romànica de Ripoll com obra d’un monjo alemany (“Tiénese por obra de un monje alemán, y es creíble, por el estilo”), de Walter (Gualter?), informació que extreu de Pellicer: “General es la afirmación de que es obra contemporánea del abad Oliva, por él inspirada e interpretada por el monje Arnaldo, venido de Walter (Alemania), según asegura el Sr. Pellicer y Pagés, aunque sin documentar la opinión”.  

Biografia de Vicente Lampérez
Vicente Lampérez y Romea  fou membre de la Real Academia de la Historia (elegit el 12 de novembre de 1915, va prendre possessió el 1 de juny de 1916 amb un treball sobre “Los Mendoza del siglo XV y el castillo del Real del Manzanares”); i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (elecció el 12 de febrer de 1917 i recepció el 20 de maig de 1917 amb el treballLas ciudades españolas y su arquitectura municipal al finalizar la Edad Media).

Arquitecte des de 1886, des de 1901 fou catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Madrid,  primer a la  càtedra  de  "Teoría del Arte Arquitectónico y Proyectos" i, posteriorment, el 1914,  com a professor de  "Historia General de las Artes Plásticas e Historia de la Arquitectura”. El 1920 fou director de la Escuela de Arquitectura de Madrid (amb 59 anys).

El 1914 va obtenir el premi del concurso convocat per el Círculo de Bellas Artes de Madrid, amb l’obra La casa antigua española, que defensava la idea que calia tornar a l’arquitectura basada en la tradició.

Lampérez ha estat conceptuat com a un restaurador influït  per Eugene-Emmanuel Viollet-le-Duc (1814-1879), junt a Pedro de Madrazo i Demetrio de los Ríos, en contraposició a l’escola més conservadora o conservacionista, en una pràctica que ha estat definida com “...la restauración tiene como finalidad terminar construcciones inacabadas, o corregir edificios alterados, conforme a una práctica arquitectónica que se considera tan válida como la original”.

Aquest posicionament de Lampérez i el seu treball restauracionista ha rebut crítiques i va participar en la polèmica fixació social i tècnica de l’art mudéjar.

El 1899 va projectar el pedestal de l’estàtua de Velázquez al Museu del Prado. Entre 1904-1908 va dirigir les obres del Col·legi de les Damas Negras (Eduardo Dato/Fernández de la Hoz, a Madrid) i el 1908 les obres de l’altar major de la eglésia de la Paloma, també a Madrid.

Va restaurar la façana de catedral de Conca (1910), encara que l’obra va acabar incomplerta, i el castell de Manzanares el Real.

Va fer diferents obres a Burgos: el 1892 a la catedral (claustres i palau arquebisbal), la Casa Cordón, el Col·legi Niño Jesús, Casa de Mercurio i la seu  del Círculo Católico de Obreros.

Va intervenir també a la catedral de Lleó i a les esglésies Antigua de Valladolid i la de Santullano de los Prados d’Oviedo.

Obra de Vicente Lampérez
La seva obra escrita es molt amplia:
-  Apuntes  para un  estudio sobre  las  catedrales  españolas (1896)
Segovia, Toro y Burgos: Observaciones sobre algunos de sus monumentos arquitectónicos de la Edad Media (1899)
- El trazado de la catedral de Toledo y su arquitecto Pedro Pérez  (1899)
- Notas sobre algunos monumentos de la arquitectura cristiana española (1901)
- El bizantinismo en la arquitectura cristiana española (siglos VI al XII) (1900)
- Historia de la arquitectura cristiana española en la Edad Media (1904, 1930, 1935 i facsímil 1999)
- La catedral de Cuenca (1902)
- Juan de Colonia: Estudio biográfico-critico premiado en el certamen que se celebró en Burgos con ocasión del V Congreso Católico (1899) (1904)
- Las iglesias españolas de ladrillo: Apuntes sobre un arte nacional (1905)
-  "Bases y medios prácticos para hacer el inventario de los monumentos arquitectónicos de España". Memoria en el IV Congreso Nacional de Arquitectos, (Bilbao, agosto de 1907).
-  La iglesia de templarios de Eunate (Navarra) (1907).
- Historia de la arquitectura cristiana española en la Edad Media según el estudio de los elementos y los monumentos (1908 i 1930)
- La Catedral de Burgos (1910, en anglès, 1911, 1913, 1928)
- Los palacios españoles de los siglos XV y XVI (1913)
- El castillo de La Calahorra (Granada) (1914)
- El palacio de Saldañuela en Sarracin (Burgos) (1915)
- Una evolución y una revolución de la Arquitectura Española (1480-1520) (1915)
- El castillo de Almansa (1920)
- Los grandes monasterios españoles (1920)
- Arquitectura civil española de los siglos I al XVIII (1922, amb un reedició facsimil de 1993).
Arquitectura privada (1922).
-  "La arquitectura hispanoamericanan en las épocas de la colonización y de los verreinatos"  Conferencia organizada por el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes, Museo del Prado, 17 de marzo de 1922.

Va col·laborar en diferents publicacions periódiques, amb una amplia llarga col·laboració, com el Boletín de la Sociedad Española de Excursiones (1), Arquitectura: órgano de la Sociedad Central de Arquitectos (2) i Cultura Española (3).

Póstumament se li va publicar La catedral de Mondoñedo: medievalismo y neomedievalismo en la arquitectura española: las catedrales gallegas (1995) i “Excursión a varios pueblos de la provincia de Palencia: A vuela pluma” a Palencia en los libros de viajes (2008).  La revista Arquitectura: órgano de la Sociedad Central de Arquitectos (Nº. 45, 1923) li va dedicar “Don Vicente Lampérez y Romea”.

Va escriure també “Sobre algunas posibles influencias de la arquitectura cristiano-española de la edad media en la francesa” a Revue hispanique: recueil consacré à l'étude des langues, des littératures et de l'histoire des pays castillans, catalans et portugais (Tome 16, Nº. 50, 1907).

La seva obra restauracionista ha rebut revisions critiques. Així hi ha el treball de Francisco Javier de Palacio Almenas i Conde de las García de Velasco, Demostración gráfica de los errores artísticos de don Vicente Lampérez en Burgos (1916); Eduardo Carrero Santamaría; “Restauración monumental y opinión pública. Vicente Lampèrez en los claustros de la catedral de Burgos” a Locus amoenus (Nº 3, 1997); i Pedro Luis Gallego “Vicente Lampérez: arquitecto entre la arqueología y la modernidad: arquitecto entre la arqueología y la modernidad” a Restauración & rehabilitación (Nº 45, 2000).

El 1993 Pedro Luis Gallego Fernández, a la universitat de Valladolid, va dedicar-li una tesis “Vicente Lampérez y la cultura historico-monumental en el fin de siglo”.

Que diu Lampérez
Vicente Lampérez (Historia de la arquitectura cristiana española de la Edad Media (1908-1909)), parla de Ripoll en diferents parts del llibre:

 (Pàg.: 399-400]
 "Formando casos aislados entre estos grupos [grupo galiano,…], surgen en el romànico-español cierto número de puertas cuyos caracteres no encajan en ninguno de ellos. Figura, en primer término, la magnífica portada de la Galilea de Santa María de Ripoll (Gerona), cuya descripción va en la monografía de este monumento. Sus caracteres son: puerta única, sin tímpano, colocada en el centro de un gran lienzo de muro, ocupado por zonas horizontales con representaciones esculpidas; jambas, archivoltas y columnas totalmente ornamentadas (fig. 264). La inspiración de esta famosa puerta hay que buscarla más allá del territorio francés: en Lombardía y Alemania. A esta escuela, profusa en ornatos, en la que se juntan elementos clásicos (ejemplo, la manera de tratar los bajorrelieves de las batallas, que recuerda los de los arcos de Constatino o la columna Trajana), orientales (ejemplo, leones sosteniendo las columnas o los muros), nordogermánicos (ejemplo, entrelazos puramente lineales, como labor de pasamanería, propios de la escuela lombarda), y bizantinos (ejemplo, manera de tratar la flora, a bisel), pertenecen las portadas de Pavía, de Cremona y de Ratisbona, y con ellas se enlaza la de Ripoll. Tiénese por obra de un monje alemán, y es creíble, por el estilo. No tanto es la fecha de 1032, [399-400] en que se dice labrada; para aceptarla sería preciso suponer en la escultura catalana un inmenso adelanto sobre todas las del Occidente europeo. La portada de Ripoll permanece aislada, sin nuevos ejemplares con que formar un grupo. Es indudable que debió ejercer influencia sobre las demás de la Alta Cataluña; pero no aparece la escuela inspirada en ella, acaso por su mismo exotismo, o por su magnificiéncia, o por la pobreza en portadas, que es una característica del románico de esta región".

[Pàg.: 658]
Transcriu el text de Piferrer a Recuerdos y bellezas de España (1847): "… Pero en este exterior brilla con luz intensa y propia la gran portada, trozo auténtico salvado del desastre del cenobio por milagro provindencial y para gloria del arte españo0...", per acabar:

[Pàg.. 660]
Hasta aquí el romántico Piferrer. Lo que él no descifró parece haberlo aclarado otro arqueólogo catalán (4), que explica el significado de las siete zonas de la fachada de Ripoll en esta forma: 1ª La lucha de la razón y de las pasiones. 2ª y 3ª Los premios y castigos subsiguientes. La 4ª y 5ª Salmos bíblicos. 6ª Visiones beatíficas. 7ª Triunfo de Cristo entre apóstoles, ancianos y ángeles.
Pero de esta fachada hay algo más que estudiar, y de lo que no se ocuparon: la época de erección y la escuela artística a que pertenecía; y aunque ya se ha tratado de estos puntos (pàg. 399), he de insistir aquí. General es la afirmación de que es obra contemporánea del abad Oliva, por él inspirada e interpretada por el monje Arnaldo, venido de Walter (Alemania), según asegura el Sr. Pellicer y Pagés, aunque sin documentar la opinión.  Trátase, pues, de una obra de la primera mitad del siglo XI. No confirma el monumento, en sentir de muchos arqueólogos, tan remota fecha. La perfección del trabajo de talla, el sabio y artístico agrupamiento de las figuras en los bajorrelieves, la pureza relativa del dibujo de las grandes figuras y la profusión de los adornos y algunos detalles de indumentaria, traen la obra a la mitad del siglo XII (5). La opinión moderna en Cataluña insiste en opinar que la portada es obra de Oliva, alegando la inmensa importancia del cenobio ripollense, capaz de crear una escuela prematura de arte.
En cuanto a está, los críticos la consideran como obra de lombardos, inspirados por un gusto local, pues en Francia no hay ejemplares parecidos, y es con los de Italia (Verona, Pavía) con los que tiene más semejanza, aunque ninguno hay tan importante".



Notes
(1) A Boletín de la Sociedad Española de Excursiones:
- “La basílica de San Vicente en Ávila. Sección de Bellas Artes” (Vol. 9, Nº 95, 1901)
- “Un fragmento curioso hallado en la catedral de Cuenca” (Vol. 17, Nº 3, 1909)
- “La colegiata de Bayona” (Vol. 18, Nº 1, 1910)
- “Las tapicerías de la Catedral de Burgos” (Vol. 5, Nº 55, 1897)
- “Los trazados geométricos de los monumentos españoles de la Edad Media. La iglesia de los Templarios en Segovia (Vol. 6, Nº 62, 1898)
- “Las Capillas del Obispo y de San Isisdro. Excursiones” (Vol. 6, Nº 64, 1898)
- “Una excursión a Guadalajara. Excursiones” (Vol. 4, Nº 40, 1896)
- “La catedral de la Almudena y la real basílica de Atocha. Excursiones (Vol. 5, Nº 50, 1897)
- “La imagen de Santa María la Real de Hirache” (Vol. 11, Nº 123, 1903)
- “Iglesia de San Cebrian de Mazotes” (Vol. 10, Nº 114-116, 1902)
- “Los comienzos de la arquitectura ojival en España” (Vol. 10, Nº 113, 1902)
- “La iglesia de San Pedro de las Dueñas” (Vol. 12, Nº 131, 1904)
- “San Marcos de Salamanca” (Vol. 12, Nº 133, 1904)
- “La capilla bautismal de la iglesia de San Miguel de Córdoba” (Vol. 11, Nº 125, 1903)
- “Excursión a varios pueblos de la provincia de Palencia” (Vol. 11, Nº 125, 1903)
- “Notas sobre algunos monumentos de la arquitectura cristiana española” (Vol. 11, Nº 124, 1903)
- “Iglesia de templarios de Villalcázar de Sirga, Santa María de la Mejorada, San Martín de Noya”.(Vol. 11, Nº 126-128, 1903)
- “Notas sobre algunos monumentos de la Arquitectura cristiana española” (Vol. 9, Nº 102-104, 1901)
- “La iglesia de Santa María en el castillo de Loarre” (Vol. 9, Nº 105, 1901)
- “La iglesia de Bamba (Valladolid)” (Vol. 9, Nº 106, 1901)
- “San Miguel de Almazán. Sección de Bellas Artes” (Vol. 9, Nº 96, 1901)
- “El triforium de la Catedral de Cuenca” (Vol. 9, Nº 100, 1901)
- “San Miguel de Tarrasa” (Vol. 10, Nº 109, 1902)
- “Los comienzos de la arquitectura ojival en España” (Vol. 10, Nº 111, 1902)
- “Los comienzos de la arquitectura ojival en España” (Vol. 10, Nº 112, 1902)
- “La Catedral de Granada” (Vol. 9, Nº 97, 1901)
- “El monasterio de Santa María de Huerta” (Vol. 9, Nº 99, 1901)
- “Santo Tomé de Soria” (Vol. 9, Nº 98, 1901)
- “La catedral de Almería” (Vol. 15, Nº 171, 1907)
- “Antecedentes para el estudio de la arquitectura cristiana española” (Vol. 16, Nº 4, 1908)
- “El monasterio de Aguilar de Campóo” (Vol. 16, Nº 2, 1908)
- “Dos iglesias rurales en la provincia de Burgos: Nuestra Señora del Valle en el monasterio de Rodilla; Nuestra Señora de la Antigua en Gamonal” (Vol. 12, Nº 142, 1904)
- “Arévalo y la Reina Católica; la iglesia de Nuestra Señora de la Lugareja” (Vol. 12, Nº 138-141, 1904)
- “San Juan de Duero” (Vol. 12, Nº 136, 1904)
- “El castillo-iglesia de Turégano” (Vol. 12, Nº 137, 1904)
- “La iglesia de Udalla (Santander)” (Vol. 13, Nº 152-155, 1905)
- “El Palacio de los Condes de Miranda” (Vol. 20, Nº. 2, 1912)
- “El antiguo Palacio Episcopal de Santiago de Compostela” (Vol. 21, Nº. 1, 1913)
- “Una evolución y una revolución de la Arquitectura española (1480-1520)” (Vol. 23, Nº. 1, 1915)
- “Palacio de Saldañuela en Sarracín (Burgos)” (Vol. 23, Nº. 4, 1915)
- “Nuevas investigaciones en la iglesia de San Miguel de Linio (Oviedo)” (Vol. 25, Nº. 1, 1917)
- Discurs en la sessió pública celebrada el 19 de maig de 1918, dedicada a la memòria de Pedro de Madrazo i José Amador de los Rios.
- “El castillo de Belmonte (Cuenca)” (Vol. 25, Nº. 3, 1917)
- “Santa María del Campo, Castrojeriz, Olmillos, Villamorón” (Vol. 28, Nº. 2, 1920).

(2) Arquitectura: órgano de la Sociedad Central de Arquitectos:
- “Leonardo Rucabado” (Nº. 8, 1918)
- “El castillo-abadía en la región pirenaica española” (Nº. 40, 1922)
- “Los ventanales de la catedral de Toledo”  (Nº. 45, 1923)
- “Los palacios españoles de los siglos XVII y XVIII”, treball inacabat (Nº. 1, 1918).

(3) A Cultura Española:
- “La Iglesia de Templarios de Eunati (Navarra): Adición al libro "Historia de la Arquitectura Cristiana Española de la Edad Media" a Cultura Española (1907)
- “La iglesia de los Templarios de Eunate (Navarra)” a Cultura Española (1908),


(4) El Sr, Pellicer y Pagés, obra citada. Puede verse en esta obra la explicación completa de la portada de Ripoll, que no cabe en estas pàginas.

(5) Portadas del período románico y de transición al ojival, por D. Enrique Fatigati (Boletín de la Sociedad Española de Excursiones). Febrero de 1906. Histoire de l'Art, de André Michel, tomo II, por E. Bertaux, pàg. 200.