dijous, 14 de juny de 2012

La descripción del mes de març del calendari de la portada romànica de Ripoll

Dedicat a Jordi Colomer i Alex Porta, "futurs vinyataires"?

La representación del mes de març en el calendari agrícola de la portada romànica de Ripoll és molt coneguda i la seva descripció no ha estat controvertida: “El pagès conreant la terra sota els arbres que broten, i un ocell” ((Eduard Junyent (1991) amb addicions de Ramon Tuneu). Danés (1923) descrivia així l'escena "Treballant la terra representant el març".

És la imatge de la portada de Ripoll que poso com il·lustració, que representa el mes de març.

Sols Georges Sanoner (Le portail de Ripoll (Catalogne) a Bulletin Monumental (1923)) va indicar una descripció diferent. "Mars: comme sur pres­que toutes les séries connues, c'est ici le travail de la vigne; un vigneron taille un cep qui a toute l'apparence d'un arbre. Les fagots entassés à terre sont peut-être les sarments". Pareu atenció a "comme sur pres­que toutes les séries connues (com a quasi totes les sèries conegudes)". Aquesta menció ens hauria d'haver fet sospitar.

El tema del calendaris agrícoles romànics ha estat objecte de bastants estudis. En aquest sentit s’ha dit que el calendari ripollès s’asembla més als calendaris italians que als espanyols. Essencialment la representació del mes d’agost (“Dos homes encerclant la bóta per a la verema”) és molt usual al calendaris transalpins i gens freqüent als hispans.

Sobre la descripció del que representa l'espai dedicat al mes d'agost a la portada romànica de Ripoll ha existit sempre una gran unaminitat: "L’alçament de la bóta representant l’agost" (Danés, 1923), "La operación de enarcar el cubo, representación de agosto" (Junyent, 1948), "Encerclament del cup, representació del mes
d’agost" (Junyent, Catalunya romànica, 1987) i  "Agost: dos homes encerclant la bóta per a la verema"  (Eduard Junyent (1991) amb addicions de Ramon Tuneu).

Però fa uns dies, mirant exemples internacionals de calendaris vaig trobar aquesta fotografia. És en el llibre de Perrine Mane Le travail à la campgane au Moyen Age. Étude iconographique (Picard. Parós, 2006. Pàg.: 203, i en general, pàgs.: 187-244)  Es tracta de la representació que hi ha a la base del pòrtic de la façana occidental de Notre-Dame d’Amiens (França), construïda cap l’any 1230.

Suposo que la similitud de les imatges d'Amiens i Ripoll és evident.

Però el que més sobta és la descripció que els experts francesos fan d’aquesta imatge: “Façon de la vigne avec une bêche. Mois de mars (Camí de la vinya amb una pala. Mes de març)”.

Es possible que el nostres desconeixement de les feines pròpies de l’àmbit agrícola de la vinya ens hagi fet descriure erròniament el que representa el relleu de Ripoll?

Cal dir que abans la vinya estava estesa en espais on ara no es cultiva, a unes altituds que avui semblen poc aptes.En el cas del Ripollès cal recordar que un dels carrers més tradicionals de Ripoll és el carrer de la Vinya o de les Vinyes? O que la vila de Sant Joan de les Abadesses fou construïda en el vinyal?

Tomàs Raguer, en l'apartat dedicat al carrer de les Vinyes, de la seva sèrie d'articles sobre el carrers de Ripoll (Scriptorium. Any I. Num. VIII. Ripolll, agost 1923. Pàgs.: 4-5) diu que el nom d'aquest carrer era primerament de la Vinya, així en singular, i justifica la denominació per l'existència en l'indret d'una parcel·la dedicada a aquesta tipus de conreu:

"... és la que tro­bem en una escriptura de venda que a 1'any 1328 fan Pere Scuder i sa muller Romia a Pere de Solanllonch i sa muller Ramona, de dues cases situades dintre la vila de Ripoll en la vinya de reffetor, les quals termenegen amb la casa de Bartomeu Amigó, amb altra de Pere Dalmau, amb via pública i amb pati de dit Dalmau. (Arx. de St. P. Pere. VI del calaix II i A-18, fol. 42)".

El nom de refetor o refectori ens col·loca davant una relació molt clara amb el monestir benedictí ripollès, ja que estem davant la denominació dels menjadors monàstics. Un dels càrrecs del monestir de Ripoll era el refitoler. En diversos diccionaris catalans i valencians apareixen les variants refetorer, refectorer, refetoner o refetoler.

Sobre el històric cultiu de la vinya a la vila de Ripoll resumeix Raguer en el mateix article: 

"I ara, en parlar de vinyes, ens sembla oportú dedicar tan solament quatre mots al seu conreu en nostra vila. Recordi's que ja en la famosa portalada del l'Monestir, en la representació dels dotze meros de l'any, dos dels relleus són escenes de la verema. Fins al segle XVIII trobem multitud de persones que tenen una vinya al Pla de Ginebret, a la costa de Sant Bartomeu, al Pla de Sant Pere i altres indrets propers a la vila; gairebé no es troba casa de pagès sense un tros de vinya, fent vàries d'elles censos d'un o més corbells de verema, indicant tot ço que el conreu del cep era aquí molt estès. En­trant al segle XVIII va decaient fins a desaparèixer amb el mateix segle. 
Alguns treuen la conseqüència de que abans el clima en aquesta comarca era més suau. Per nosaltres la causa d'abandonar el conreu de la vinya fou la importació de vi del Pla de Bages i de la Costa, indubtablement molt superior al nostre, el qual procedent de ceps de país fred resultaria verd i de mala qualitat en comparança del foraster".

Si canviem la descripció del mes de març i a més de la del mes d’agost, ja assenyalada, i s'hi sumem la del mes de setembre (“Un home i una dona veremant”) tenim a portada romànica ripollesa tres mesos, del dotze de l’any, dedicats a feines agrícoles relacionades amb la vinya. El món de la vinya, per aquesta proliferació, cal conceptuar que tenia una gran presència en l'agricultura de les valls ripolleses.


Pel calendari que edita l'Ajuntament de Ripoll pel 2014 he proposat que la descripció del relleu del mes de març de la portada ripollesa sigui "Llaurant amb una pala en mig de la vinya, amb un ocell", seguint les explicacions dels calendaris francesos, terra de vinyes com era antigament Ripoll, tot fent cas al fet de l'existència d'un ocel, com havien fet veure tots els descriptors anteriors de Ripoll.

Vet aquí, doncs, els altres dos relleus dedicats a la vinya en la portada romànica de Ripoll.


Es tracta de les representacions del mes d'agost: Dos homes encerclant la bóta per a la verema”; i del mes de setembre "Setembre: un home i una dona veremant".

Hem de canviar, sense capo dubte, la descripció del mes de març que fins ara s'ha fet del calendari de la portada romànica de Ripoll.

Georges Desdevises du Dezért i la portada romànica de Ripoll (1913)

És molt interessant llegir el que han dit els grans tractadistes i estudiosos francesos del romànic sobre la portada romànica de Ripoll

Hi ha un estudiós francès del romànic, que va comentar la portada romànica de Ripoll, però que no ha estat massa difós. Es tracta del que diu sobre el gran monument ripollès Georges-Nicolas Desdevises du Dezért (Baixa Normandia, França, 21 de mayo de 1854 - Puy-de-Dôme, Auvernia, França, 1942), un historiador, novel·lista, poeta, crític literari i hispanista francès, en un llibre titulat  Barcelone et les grands sanctuaires catalans (Paris, H. Laurens), publicat l'any 1913.

Portada de l'obra de Georges Desdevises du Dezért Barcelone et les grands sanctuaires catalans (1913).

Cal dir que el llibre on Desdevises tracta de la portada romànica ripollesa té una data molt reculada d'edició en relació a altres produccions del tractadistes francesos del romànic que s'ocuparen de Ripoll. I cal subrallar que Desdevises du Dezért és el de major edat, ja que havia nascut el 1854. Émile Mâle i Camille Enlart varen nèixer el 1862 i Émile Bertaux  el 1869. Georges Gaillard  és molt més jove, de 1900.

Georges Desdevises du Dezért  no és pas un personatge negligible. Doctor en Dret i Història, fou un prolífic autor d'una molt àmplia obra que abasta diferents temàtiques.

Malgrat el seu doctorat en dret sols va exercir una vegada com advocat i encara d'ofici, a Caen. Fou professor de història en el lycée de Lorient  (1878), iniciant així  una carrera notable en el món de l'ensenyament, amb destinacions a Le Mans, Tours, Rennes, Caen i, finalment, el 1892, a Clermont-Ferrand, on fou catedràtic en la facultat de Lletres de la Universidad de Clermont-Ferrand, de la que fou degà entre 1909 i 1913.  

Autor d'una llarga i àmplia obra com a literat i crític, a vegades publicava sota el pseudònim de Jean Lalouette.

Malgrat la seva dedicació a temes de la Normandía i l'Auvernia, amb notables aportacions que avui no és el moment de comentar, cal destacar la seva tendència  cap l'estudi de temes hispans. El seu amic Louis Bréhier va dir d'ell: "Este normando se imbuyó del espíritu de su país de adopción, de manera que puede decirse que, después de España, es Auvernia la que ocupa más lugar en su obra".

Aquest hispanisme queda patent ja en els seus primers treballs d'estudi. La seva  tesi doctoral en dret va tractar sobre la condició femenina i el règim matrimonial en el Fuero de Navarra. La seva segona tesi doctoral, ara en història, va versar sobre Carlos de Aragón, el príncipe de Viana (1889). Aquest darrer estudi, molt documentat, fou possible per beques oficials franceses que le permeteren estudiar els papers de l'Arxiu de la Corona d'Aragó a Barcelona i l'Archivo General de Navarra (1881-1886). La seva obra Don Carlos d'Aragon, prince de Viane. Étude sur l'Espagne du nord au xve siècle (Paris, Armand Colin, 1889) és una obra clàssica sobre el tema. Hi ha traducció castellana, Don Carlos de Aragón, Príncipe de Viana, estudio sobre la España del norte en el siglo XV (Gobierno de Navarra, 2000).

Desdevises tambè va fer importants estudis sobre l'antic règim espanyol com la monumental obra, en tres volums L’Espagne de l’Ancien Régime. La société (Paris, 1897) Les institutions (París, 1899), La richesse et la civilisation (Paris, 1904).  Hi ha una traducció al castellà  La España del Antiguo Régimen (Madrid: Fundación Universitaria Española. Seminario Cisneros, 1989).  Aquesta obra li fou encarregada per Ernest Lavisse i Alfred Rambaud com a part dels capítols relatius a Espanya dins de la seva Historia general desde el siglo IV hasta nuestros días (1893-1901).

Com hispànista va estudiar temes novedosos com La Junte Supérieure de Catalogne (1910), Le Conseil de Castille au XVIIIe siècle (1902), o  "La Catalogne de 1808 à 1812" a Revue des cours et conférences (19e Année, 1re sér., n° 11 (Jan. 1911)). 

Era membre corresponent de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1901).  

A partir del 1913, s'interessà per l'Amèrica llatina i encarregat d'una missió diplomàtica va explorar els arxius de les Índies espanyoles, publicant les seves recerques a la prestigiosa Revue Hispanique, on va col·laborar sovint.  D'aquesta dedicació és l'obra L’Église espagnole des Indes à la fin du XVIIIe siècle (New York, [s.n.], 1917).

Primera pàgina del capítol IV dedicat a Sant Joan de les Abadesses i Ripoll.


G. Desdevises du Dezert: Barcelone et les grands sanctuaires catalans (1913)
L'obra de 1913 Barcelone et les grands sanctuaires catalans de Desdevises du Dezert és com una guia turística, però d'un cert nivell, des prestigi, sobre Catalunya. És profusament il·lustrada, amb 144 gravats de fotografies.

L'editorial és Henri Laurens (Librairie Renouard, H. Laurens, éditeur) i l'impressor Imprimerie Ch. Hérissey, Paul Hérissey, succr, d'Evreux.

El llibre forma part d'una col·lecció titulada "Les Villes d'Art célébres", que aleshores ja comptava amb una cinquantena de volums. Sobre ciutats espanyols n'hi havien dos volums: Còrdova i Granada i Sevilla, tot dos escrits per Ch. E. Schmidt.

Cal indicar també que Desdevises ja havia escrit per la mateixa col·lecció el volum dedicat a Clermont-Ferrand, Royat et le Puy-de‑Dôme, amb la col·alboració de Louis Bréhier.

Altres volums de la mateixa col·lecció havien estat escrits per Émile Mâle (els volums de Roma) i Camile Enlart (Rouen), personatges als que també podem relacionar amb Ripoll.

El volum dedicat a  Barcelone et les grands sanctuaires catalans  consta de dotze capítols i 172 pàgines.

Els llocs als que dedica pàgines en aquesta guia son Barcelona, Girona, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, Vic, Montserrat, Manresa, Lleida, Poblet, Santes Creus, Tarragona i Tortosa.

El Capítol IV es dedicat a Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (Pàgs.: 101-108). Compta aquesta capitol amb cinc fotografies: "Portail de Ripoll" (Pàg.: 101), "Cloître de Saint-Jean-des-Abbesses" (Pàg.: 103), "Vue générale de Sainte-Marie-de-Ripoll" (Pàg.: 104), "Ripoll. — Intérieur de l'église du monastère de Sainte-Marie" (Pàg.: 106) i "Cloître de Rippoll. Chapiteau" (Pàg.: 108). Totes elles son d'Adolf Mas menys la foto del interior de l'església, que és de Missé.

S'ha crititcat que Georges Desdevises du Dézert era "de vegades superficial i amb mentalitat oficialista", però cal reconèixer que en el capítol sobre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll té un nivell molt acceptable. Si mirem la biografia que utilitza, podem trobar, des d'una perspectiva general, quasi tots els llibres fins aleshores disponibles i més fàcilment localitzables sobre Ripoll.

Cita, pel que sabem quina és la seva font bàsica per parlar de la portada romànica de Ripoll, el treball bàsic de  mossèn Gudiol "La Portada de Ripoll" publicada als Buttleti del centre excursionista de Catalunya (1909). De Gudiol cita també les seves Nocions d'arqueo­logia catalana. Desdevises, amb Bréhier, havien publicat el manual Le travail historique (1908).

Sobre Ripoll cita tres obres fonamentals: els dos volums de Vicente Lampérez i Romea Historia de la arquitectura cristiana española de la edad media (1908-1909) i de Pau Piferrer i Francesc Pi i Margal España, sus monumentos y artes, su naturalela e historia. (1839 i 1884),  així com els dos primers volums de  Puig y Cadafalch, Falguera i Goday,  L'arquitectura romànica á Catalunya (1909-1912). Els dos darrers volums d'aquesta obra, on es parla en concret de la portada romànica, foren publicats posteriorment a 1913. També coneix els dos volums de Gaietà Barraquer y Roviralta Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer ter­cio del siglo XIX ( 1906). La segona obra de Barraquer fou publicada el 1916.

Hi ha dues obres d'orientació turística que Desdevises empra: la guia de Germond de Levigne. Espagne et Portugal (de la col·leció Guides Joanne. (Hachette. Paris, 1893) i el treball d'Émile Bertaux "Les arts en Espagne", publicat a la Guide d'Espagne et de Portugal de la col·lecció Joanne dirigida per Marcel Monmarché (Hachette, Paris, 1911).

Fent un examen crític de la bibliografia que empra cal dir que cita l'Anuari del Institut d’estudis catalans i el Buttleti del centre excursionista de Catalunya.  També utilitza el Catálogo del Museo arqueológico-artistico episcopal de Vich (1893) i el de Enric Claudi Girbal Catálogo de los cua­dros del Museo provincial de Gerona (1882).

Estem, doncs, davant un relativament atent estudiós.  

Havent visitat Sant Joan de les Abadesses, un text que cal llegir ja que diu "moltes cosses", Desdevises arriba a Ripoll i cita a Lampérez: "M. Lamperez appelle «le monument capital» de la région catalane (M. Lampérez l'anomena "monument capital" de la regió catalana)".

Fotografia de Mas del llibre de Desdevises.

Explicat l'edifici de l'esglesia monasterial, s'entra en l'explicació de la portada. Diu Desdevises:

"La merveille de Ripoll est son portail monumental entièrement couvert de sculptures. L'idée première de cette grandiose décoration semble appar­tenir à quelque maître lombard. L'époque de la construction ne nous parait pas antérieureau milieu du XIIe siècle, l'ornementation est beaucoup trop souple pour que l'on puisse la reporter à la première moitié du xie siècle. M. Joseph Gudiol, directeur du Musée épiscopal de Vich, a interprété de façon définitive le sens de cette page colossale.
Ce poème de pierre débute par des motifs ornementaux: griffons, lions, taureaux, centaures et guerriers, puis sur le soubassement décoratif se dresse une série de personnages debout. A gauche de la porte, David entouré de serviteurs jouant de divers instruments. A droite: le Christ, le comte Oliva Cabreta, le comte Wifred de Cerdagne son fils, l'évêque Oliva, Bernard Tail­lefer comte de Besalu. Une corniche sculptée couronne ces bas-reliefs et marque le point de départ du grand arc de la porte. Les reliefs continuent à se déployer en registres superposés, de chaque côté de la baie. C'est à gauche l'histoire de David: Gad lui ordonne de transporter l'arche à Jérusalem, la ville est désolée par la peste, l'arche est amenée à Jérusalem au son du cor et des instruments. A la rangée supérieure, Bethsabée vient demander la couronne pour Salomon, Salomon assiste à la mort de son père, Salomon est proclamé roi, Dieu lui apparaît en songe. A droite de la porte, deux autres rangées de bas-reliefs racontent l'histoire de Moïse : le prophète en prières fait soutenir ses bras par Aaron et par Hur, tandis que les Israé­lites luttent contre les Amalécites: Moïse frappe le rocher, Moïse châtie [106] les Hébreux révoltés; la colonne de feu les guide dans le désert et la manne les nourrit. On arrive ainsi à la hauteur de la clef de voûte; deux dernières bandes représentent les apôtres et les saintes que mentionne le canon de la messe. Puis dans l'attique, au sommet du grand arc, trône un Christ de majesté, entouré d'anges adorateurs et des symboles des quatre évangélistes; les vingt-quatre vieillards de l'Apocalypse se suivent de chaque côté en une majestueuse procession. Le portail lui-même, décoré des sta­tues de saint Pierre et de saint Paul, de colonnes et de bandes sculptées, nous présente l'allégorie bien connue des mois de l'année, l'histoire de Daniel, de saint Pierre et de saint Paul. (La maravella de Ripoll és la seva porta monumental totalment coberta amb escultures. La idea d'aquesta grandiosa decoració sembla pertanyer a un mestre lombard. L’època de la construcció no sembla pas anterior a mitjan segle XII, l'ornamentació és massa suau perquè puguem remontar-la a la primera meitat del segle XI. El Sr José Gudiol, director del Museu Episcopal de Vic, ha interpretat de manera definitiva el significat d'aquesta colossal pàgina.
El poema de pedra comença amb motius ornamentals: grifons, lleons, toros, centaures i guerrers, a continuació del sòcol decoratiu es troba una sèrie de figures de peu. A l'esquerra de la porta, envoltat de servents David tocant diversos instruments. A la dreta: Crist, el Comte d'Oliva Cabreta, comte de Cerdanya seu fill Wilfred, Oliva bisbe, comte Bernard Tallaferro comte de Besalú. Una cornisa esculpida  corona aquest aquests baixos relleus i marca el punt de partida del gran arc de la porta. Els relleus continuen desenvolupant-se en registres superposats al costat de l’obertura. Es a l’esquerra la història de David: Gad li ordena portar l'arca a Jerusalem, la ciutat es devastada per la pesta, l'arca és portada a Jerusalem al so del  corn i d’instruments. A la fila superior, Betsabé ve a demanar-li la corona per Salomó, Salomó assisteix a la mort del seu pare, Salomó es proclamat rei, Déu se li apareix en un somni. A la dreta de la porta, dues files de baixos relleus expliquen la història de Moisès: el profeta en oració fa suportar els seus braços per Aaron i Hur, mentre que els israelites estan lluitant contra els amalequites: Moisès colpeja la roca, Moisès castiga [106] els rebels hebreus, la columna de foc els guia en el desert i el manà els alimenta. Arribem així a l'altura de la clau de volta; dos últimes bandes representen els apòstols i els sants nomenats en el cànon de la missa. Després, a les golfes, a la part superior del gran arc, un Crist en Majestat amb un tron, envoltat d'àngels que le adoren i els símbols dels quatre evangelistes: els 24 ancians de l'Apocalipsi segueixen a cada costat en una solemne processó. El mateix portal, decorat amb les estàtues de Sant Pere i Sant Pau, de columnes i bandes esculpides, es presenta l'al·legoria ben coneguda dels mesos de l'any, la història de Daniel, de Sant Pere i de Sant Paul)".

Però més enllà de parlar de la portada, Desdevises dedica una atenció especial al claustre, on la part romànica detecta que es contemporània a l portada:

"Les artistes qui ciselèrent le portail ont très probablement commencé les sculptures du cloître, l'un des plus vastes et des plus intéressants de la province. Construit de 1172 à 1383, il élève ses deux étages sur les quatre côtés d'une grande cour irrégulière et compte treize arcades sur deux de ses faces, quatorze sur la troisième, quinze sur la plus longue. L'étage supérieur, du XVe siècle, offre relativement peu d'intérêt, il n'en est pas de même des galeries du rez-de-chaussée dont les colonnettes de marbre rouge, les bases sculptées, les chapiteaux historiés, les tailloirs ornementés, les archivoltes décorées de feuillages et de perles semblent avoir épuisé toutes les ressources décoratives de l'art roman et de l'art gothique. La galerie qui longe l'église est la plus ancienne, et la seule qui soit vraiment romane. Les chapiteaux sont d'une merveilleuse variété; ce sont des paons affrontés, des griffons confondant leurs têtes ou mêlant leurs queues, des sirènes à double queue de poisson, des vents joufflus soufflant en tempête, des anges bénisseurs, des lions, des aigles, des hommes dévorés par des bêtes sauvages. Dans la galerie orientale, déjà gothique, le dessin se précise, et les types s'accusent; les sculptures représentent des pélicans, saint Pierre, saint Jean; une sirène peignant ses longs cheveux; un pape médite près de la bouche de l'Enfer; un lion dévore un agneau, un chien ronge un os, un aigle combat un lion; Jésus est figuré sur la croix ou sortant du tombeau. La galerie méridionale, d'une facture peut-être moins fine que la précédente, nous montre un cornemuseur, un flutiste, un joueur de cymbales, des bustes de rois et d'évêques, un moine gardant les troupeaux de l'abbaye, une femme à sa toilette, une femme escortée de chiens. La galerie occidentale reproduit les motifs précédents et y ajoute des guirlandes de roses, des bustes de cardinaux, des sirènes à une seule queue, des feuillages dans le goût du XIVe siècle, mais l'exécution paraît négligée; la pierre [108] n'est plus fouillée avec la même patience; il semble qu'on ait eu hâte d'en finir. (Els artistes que cisellaren el portal varen començar probablement les escultures del claustre, un dels més grans i més interessants de la província. Construït des de 1172-1383, aixeca els seus dos pisos dels quatre costats d'un gran pati irregular i té tretze arcs en dos dels seus costats, catorze en el tercer, quinze sobre el més llarg. La planta superior del segle XV, ofereix relativament poc interès, no és el mateix a les galeries de la planta baixa amb columnes de marbre vermell, bases esculpides, capitells historiats, àbacs decorats, les arquivoltes decorades amb fulles i perles semblen haver exhaurit totes les fonts de l'art decoratiu de l’art romànic i de l’art gòtic. La galeria que voreja l'església és la més antiga, i és l’única que es veritablement romànica. Els capitells són d’una meravellosa varietat, s'enfronten els paons, grifons confonen els seus caps o barregen les seves cues, sirenes amb doble cua de peix, els vents regordets que bufen tempesta, àngels benefactors, els lleons, les àguiles, els homes devorats per les feres salvatges. A la galeria oriental, ja gòtica, el dibuix es precisa, i els tipus s’acusen, les escultures representen pelicans, Sant Pere, Sant Joan; una sirena pentinant la seva llarga cabellera, un Papa medita prop de la boca de l'infern, un lleó que devora una ovella, un gos rosega un os, una àguila lluitant amb un lleó; Jesús es representa sobre la creu i ressuscitant de la tomba. La galeria sud, d’una factura potser menys fina que l'anterior, mostra un gaiter, un flautista, un jugador de platerets, els busts de reis i bisbes, un monjo guardant els ramats de l'abadia, un dona en el seu tocador, una dona escortada per gossos. La galeria occidental reprodueixen els motius precedents i hi ajunta garlandes de roses, busts de cardenals, sirenes d'una sola cua, fulles amb sabor al segle XIV, però l'execució de la pedra sembla descurada,  no és tallada amb la mateixa paciència, sembla haver pressa per acabar)".

Desdevises, en obres sobre el món normand, del seu país natal, va evocar  les costums, la llengua i les creences locals. No ens ha, doncs, d'estranyar que la final de la seva visita a Ripoll faci el següent comentari:

"L'abbaye restaurée sert d'église paroissiale, les gens de Ripoll paraissent fiers de leur basilique et heureux de voir les touristes la visiter. Les mœurs sont restées simples. Le samedi saint, au soir, des chœurs de jeunes gens parcourent les rues, se groupent autour d'un mai enguirlandé, et chantent des cantiques, ou des chansons populaires avec un sens remarquable de la musique. Les carameles sont une jolie coutume, qu'il ne faut pas laisser périr, maintenant que Ripoll a recouvré son lustre et sa gloire (L'abadia restaurada serveix d’església parroquial, la gent de la vila de Ripoll semblen orgullosos de la seva església i honrats de veure els turistes visitar-los. Les costums s'ha mantingut simples. En la nit del dissabte Sant, cors de joves deambulen pels carrers, s'agrupen al voltant del maig engalant, i canten himnes o cançons populars amb un notable sentit de la música. Les caramelles són un costum agradable, no es perdi, ara com Ripoll ha recuperat la seva esplendor i glòria)".

Interessant visió, com hem vist de la portada romànica, per part d'un dels hispanistes més renombrats, que obre en cerat manera la porta a altres anàlisi de la portada de Ripoll per part de tractadistes francesos del romànic.