L'obra d'Emile Mâle, L'art religieux du XIIe siècle en France. Étude sur les origines de l'iconographie du Moyen Age (Librairie Armand Colin. Paris, 1922), és una de les obres de referència inxecusable en qualsevol relació bibliogràfica sobre el romànic.
En el capítol VII de l'obra, Mâle diu el següent:
Per donar més força a la nostra demostració [la de que l'escultura monumental s'inspira en les miniatures dels manuscrits], anem a creuar les fronteres de França, per estudiar la portada d'un famós monestir de Catalunya, l'abadia de Ripoll. Aquest portal no té timpà, però la paret on s'obre, mostra una gran àrea que l'artista ha cobert de baixrelleus, que en conjunt formen una mena d'arc triomfal. Es desxifra els episodis de la història de Moisès, David, Salomó. No obstant això, totes aquestes escenes tallades reprodueixen fidelment els dibuixos d'una Bíblia català, la Bíblia de Farfa[1].
.jpg)
Mâle utilitza les imatges de Pijoan a Institut d'estudis catalans, Anuari 1911-1912, Barcelona, p. 483-184, hem cregut millor utilitzar les fotos de Salvador Alimbau a Pantocràtor de Ripoll. Portada romànica del monestir de Santa Maria (2008) del somni de Salomó.
Hi havia, en efecte, a finals del segle X, a Catalunya, una escola monàstica que s'aplica per il·lustrar la Bíblia. Ella fa un fort contrast amb l'asturià de l'escola, que, en l'altre extrem dels Pirineus estava pintant amb vius colors l'Apocalipsi del Beat. Els monjos catalans no són pintors, però si dibuixants. Els seus dibuixos en quina mesura són originals? És difícil de dir. No obstant això, trobem aquí i allà, els trets antics que ens recorden als antics models orientals, i pot ser que la part de la creació d'aquests artistes ha estat molt petita.
Dos de les Bíblies catalanes són avui cèlebres: una, que ve de Roses, que és a la Biblioteca Nacional[2]; l'altre, que pertanyia fa molt temps al monestir italià de Farfa, es troba a la Biblioteca del Vaticà[3]. Es en la Bíblia de Farfa on es troben els originals dels relleus de Ripoll. No hi ha dubte que quan els escultors van començar a treballar al voltant de 1160[4], l'abadia de Ripoll tenia una Bíblia semblant a la Bíblia de Farfa. Es convencerem si comparem els relleus i els dibuixos del manuscrit. Aquí, per exemple, les escenes de l'Èxode: Moisès muntat sobre un turó que es dirigeix a la multitud que murmura; -de la columna de llum apareixen, -guatlles i el mannà cauen del cel; -els israelites derrotant als amalequites, mentre que, sobre la muntanya, Aaron i Hur sostenen els braços de Moisès. No només la disposició de les escenes és la mateixa en els dibuixos i relleus, inclús el petits detalls són idèntics: el pilar de la llum és una torxa, d’on sembla sortir el cap d'un àngel; els raigs de llum que acompanyen la caiguda de les guatlles, i els caps de monstre, la boca oberta, apareixen en el cel. La història de David i de Salomó es reprodueixen fidelment: només necessitem citar el somni de Salomó, on el rei dorm dominat per una figura de Crist assegut en una aurèola sostingut per dos àngels (Fig. 36 i Fig 37. ). Cap exemple no demostra millor que aquests baix relleus la influència del manuscrit de Ripoll en l'escultura, ja que, a Ripoll, l'artista no només s’ha inspirat en els originals, com ho havia fet abans, ell els ha copiat a la carta. Datats més d'un segle i mig, aquests dibuixos no li semblen massa vells. Ara s'explica fàcilment l’arcaisme de l’art i de la iconografia del segle XII, que moltes vegades ens desconcerten.
Que un estudiós francès, amarat d'un cert xauvinisme, faci l'exercici de traspassar les fronteres franceses per trobar a Ripoll un exemple clar de la inspiració dels artistes del segle XII en els dibuixos del manuscrits, és un gran elogi de la importància i valor de la portada romànica de Ripoll.
[1] El mèrit d'aquest descobriment és del Sr. Pijoan. Veure Institut d'Estudis Catalans, Anuari, 1911-1912, 4ª any, p. 475 i ss.
[2] B. N, Latín 6. Ella és coneguda com la Bíblia de Noailles.
[3] 5. Vatic., Nº 5729 dels manuscrits en llatí.
[4] Hi ha en el portal de Ripoll estàtues recolzades i arcs historiats, que requereixen el coneixement del que es va fer a Saint-Denis i Chartres. El treball és certament posterior a la meitat del segle XII.
