És doncs interessant, pel que desitgi entendre la portada romànica de Ripoll, de llegir el que diu un dels més importants estudiós del romànic.
Henri Focillon (Dijon, 1881-New Haven, 1943) ha estat un dels historiadors de l'art francès, especialista a l'Edat mitjana, de més influència en l’estudi del romànic. Les seves aportacions teòriques són fonamentals, ja que amb Heinrich Wölfflin és un dels introductors del mètode d'anàlisi formalista. Focillon va renovar els estudis artístics en unir una sòlida preparació arqueològica a una rigorosa anàlisi estètica i un profund estudi de les formes artístiques.
Focillon va començar, premonitori, com a professor a Lió (director del Musée des Beaux-Arts, professor d'història de l'art a la Universitat i a l’escola de Beaux-Arts), tot substituint en la seva càtedra a Emile Bertaux. Posteriorment a les seves càtedres de La Sorbona (1925), del Collège de France (1938) i de la Universitat de Yale (des del 1939), on va exiliar-se per la segona Guerra Mundial, Focillon va exercir gran influència en molts dels historiadors posteriors.
En la fachada de Ripoll están escalonados, a ambos lados del pórtico, seis
registros de frisos, apretados entre delgadas columnas superpuestas. Quizás en
ningún otro sitio se note mejor la pobreza del sistema de contraplacado y de
yuxtaposición que aquí[1].
Aunque lectura de esta homilía en piedra
sea extraordinariamente conmovedora, aunque se nota un esfuerzo por hacer
concordar la arquitectura con el conjunto de los rectángulos, las figuras que
la interpretan están alineadas sobre los paneles con indiferencia pasiva;
están aquí de la misma forma que podrían estar en otra parte. A la altura de la
vista, el segundo registro, empezando por abajo, presenta una composición de antipendio
con figuras bajo arquerías, que sirven, en cierta forma, de zócalo a los
paneles del registro superior, que está decorado con figuras más numerosas y
más pequeñas. El friso superior, que se apoya sobre una cornisa y que vuelve a
estar decorado con grandes figuras, sirve de coronamiento. A cada lado de la
arquivolta exterior del pórtico, las rinconeras están decoradas, arriba, con
monstruos y, abajo, con pájaros, los cuales se adaptan perfectamente a los
triángulos curvilíneos: es evidente que desde el momento mismo en que las
imágenes dejan de estar fragmentadas en filas narrativas y entran en relación
directa con una forma arquitectónica, desde ese mismo momento las imágenes se
subordinan a la arquitectura y, precisamente por la exigencia de esta
subordinación, empiezan a renovarse.
[1] [Nota de Focillon] La iglesia, construida por el abad Oliva, fue consagrada
en el año 1032. El pórtico es posterior en
un siglo. PUIG 1 CALAFALCH, Bulletin
monumental, 1925, p. 303 y sig. compara la historia de Moisés, esculpida en Ripoll, y la de la
Biblia de Farfa. Las diferencias no son pequeñas, pero carecen de importancia. Porque se tiene que
reconocer que, si los manuscritos han inspirado directamente a la escultura románica, el lugar más adecuado no podría
ser otro que los frisos de temas
narrativos. Aquí los frisos como hileras de viñetas componen una página de
piedra.
Una de les aportacions de Focillon es l’enunciat de dues lleis fonamentals per a la crítica de l'art medieval romànic: La d'adaptació al marc i de submissió a un esquema geomètric.
L’art medieval s’adapta sense objeccions al marc, al espai que l'arquitectura deixa per aquest fi, ja siguin en els timpans, arquivoltes o capitells. Aquesta llei es relaciona amb la visió neoplatònica que té l'art de l'Edat mitjana, especialment Sant Agustí i l'escolàstica, que pensen que “representar el món sensible és una vel·leïtat herètica, ja que tot lo sensible no és més que un engany als nostres ulls”.
La segona norma que formula Focillon és la submissió de l’art medieval a un esquema geomètric, on les escenes queden sempre enquadrades en marcs o requadres que responen a formes geomètriques senzilles.
Aquestes dues lleis de Focillon tenen que veure amb que l’art romànic imita models artístics perses i bizantins. L’art gòtic, per contra ja experimentarà sobre el model natural.
Més enllà del mètode iconològic proposat per Erwin Panofsky, que centra els seus interès en el significat literari de l'art i el sociològic de les relacions de dependència entre l'art i el seu context, Focillon en el seu estudi de les formes de l’art romànic proposa de ressaltar els valors que són propis i exclusius de les arts plàstiques.
El camí obert per Focillon va fer que la història de l'art deixès de ser una ciència auxiliar de la història, de la literatura o de la sociologia per convertir-se en una veritable ciència de les formes.
Una de les aportacions de Focillon es l’enunciat de dues lleis fonamentals per a la crítica de l'art medieval romànic: La d'adaptació al marc i de submissió a un esquema geomètric.
L’art medieval s’adapta sense objeccions al marc, al espai que l'arquitectura deixa per aquest fi, ja siguin en els timpans, arquivoltes o capitells. Aquesta llei es relaciona amb la visió neoplatònica que té l'art de l'Edat mitjana, especialment Sant Agustí i l'escolàstica, que pensen que “representar el món sensible és una vel·leïtat herètica, ja que tot lo sensible no és més que un engany als nostres ulls”.
La segona norma que formula Focillon és la submissió de l’art medieval a un esquema geomètric, on les escenes queden sempre enquadrades en marcs o requadres que responen a formes geomètriques senzilles.
Aquestes dues lleis de Focillon tenen que veure amb que l’art romànic imita models artístics perses i bizantins. L’art gòtic, per contra ja experimentarà sobre el model natural.
Més enllà del mètode iconològic proposat per Erwin Panofsky, que centra els seus interès en el significat literari de l'art i el sociològic de les relacions de dependència entre l'art i el seu context, Focillon en el seu estudi de les formes de l’art romànic proposa de ressaltar els valors que són propis i exclusius de les arts plàstiques.
El camí obert per Focillon va fer que la història de l'art deixès de ser una ciència auxiliar de la història, de la literatura o de la sociologia per convertir-se en una veritable ciència de les formes.
