“La pedra del pòrtic pateix una malaltia de corrosió degut a la qualitat del material emprat per a la seva construcció, la pedra calcària o sorrenca absorbeix l'aigua i junt a l'aire forma una corrosió que es tradueix en una progressió de la seva disgregació a què es va unir els efectes del canvi de temperatura per l'incendi del 9 d'agost de 1835. Tot això i les inclemències del temps, han fet desaparèixer en primer lloc, totes les inscripcions que al·ludien als temes representats, i també han col·laborat a reduir el relleu de les escultures”.
“La piedra del pórtico sufre una enfermedad de corrosión debido a la calidad del material empleado para su construcción, la piedra caliza o arenosa absorbe el agua y junto al aire forma una corrosión que se traduce en una progresión de su disgregación a lo que se unió los efectos del cambio de temperatura por el incendio del 9 de agosto de 1835. Todo esto y las inclemencias del tiempo, han hecho desaparecer en primer lugar, todas las inscripciones que aludían a los temas representados, así como también han colaborado a reducir el relieve de las esculturas”.
És difícil, en tant poques línies, fer una flac favor a la portada romànica i a la veritat o a la realitat.
Resulta molt simplificat dir: “La pedra del pòrtic pateix una malaltia de corrosió degut a la qualitat del material emprat per a la seva construcció, la pedra calcària o sorrenca absorbeix l'aigua i junt a l'aire forma una corrosió”.
La pedra de la portada, malgrat que és homogènia té diferents qualitats i hi ha parts que han suportat molt bé el pas del temps i altres que tenen un corrosió evident. Per tant dir tota “la pedra del pòrtic”, es caure en una simplificació, per no dir mitja veritat, per tant mentida.
És difícil, en tant poques línies, fer una flac favor a la portada romànica i a la veritat o a la realitat.
Resulta molt simplificat dir: “La pedra del pòrtic pateix una malaltia de corrosió degut a la qualitat del material emprat per a la seva construcció, la pedra calcària o sorrenca absorbeix l'aigua i junt a l'aire forma una corrosió”.
La pedra de la portada, malgrat que és homogènia té diferents qualitats i hi ha parts que han suportat molt bé el pas del temps i altres que tenen un corrosió evident. Per tant dir tota “la pedra del pòrtic”, es caure en una simplificació, per no dir mitja veritat, per tant mentida.
Els especialistes de Patrimoni-UB Recerca aplicada al Patrimoni Històric, de la Universitat de Barcelona (liderats per Marius Vendrell), autors del informe "La portada Romànica de Santa Maria de Ripoll" (5 d’Octubre de 2004) ens ofereixen en un plànol una mostra clara de les diferents característques de la pedra que composa la portada romànica ripollesa, que malgrat que té una mateixa procedència, té diferents nivells de qualitat.
I aquesta corrosió, cal explicitar-ho, és general a tots els monuments petris, amb major o menor grau. El que resulta especialment significatiu és que en el cas de la portada romànica de Ripoll el deteriorament, que era molt evident i cavalcant durant els anys cinquanta; però gràcies a diferents actuacions, especialment el tancament de l’espai on es ubicat i l’estabilització de les seves constants de temperatura i humitat, ha estat possible de controlar-lo i avui tenim un malalt estabilitzat i amb molts anys de vida per davant.
La pedra, totes les pedres, tenen un nivell de corrosió i el deteriorament té moltes variables.
Les causes de la corrosió de certes parts de la portada romànica son molt complexes, però dir “la pedra calcària o sorrenca absorbeix l'aigua i junt a l'aire forma una corrosió que es tradueix en una progressió de la seva disgregació” és una segona simplificació poc digne cientificament.
Però l’autor d’aquesta entrada a la wikipedia, cau en un tercer error, aquest ja de magnituts mitològiques, de llegenda. A la disgregació natural de la pedra de la portada romànica de Ripoll, a tots els efectes de deteriorament del material, s’hi “va unir els efectes del canvi de temperatura per l'incendi del 9 d'agost de 1835”.
La incidència dels fets de 1835: un incendi a la portada?
Arribem així al saqueig del monestir ripollès, l’agost de 1835, per trobar referències de repercussions importants sobre l’obra romànica, un suposat incendi que va afectar la portada romànica de Ripoll.
Diferents autors, des de Gudiol (que fou el primer que va parlar d’una «crema selvatge que sofrí l’iglesia»[8]) fins a Barral, passant per Junyent,[9] judiquen que un dels principals elements que han incidit en l’estat actual de la portada foren els incendis que varen patir alguns edificis conventuals el 9 d’agost de 1835, durant el saqueig per part de miquelets insubordinats, moment en què es va incendiar i cremar l’orgue i l’habitació on hi havia l’arxiu i la biblioteca.[10]
El que més protagonisme va donar al incendi de la portada fou Cayetano Barraquer y Roviralta. El seu propòsit d'anatemitzar els atacs als convents i monestir durant l'època liberal el porta a moltes exageracions. En la seva obra de 1906 diu:
La pedra, totes les pedres, tenen un nivell de corrosió i el deteriorament té moltes variables.
Les causes de la corrosió de certes parts de la portada romànica son molt complexes, però dir “la pedra calcària o sorrenca absorbeix l'aigua i junt a l'aire forma una corrosió que es tradueix en una progressió de la seva disgregació” és una segona simplificació poc digne cientificament.
Però l’autor d’aquesta entrada a la wikipedia, cau en un tercer error, aquest ja de magnituts mitològiques, de llegenda. A la disgregació natural de la pedra de la portada romànica de Ripoll, a tots els efectes de deteriorament del material, s’hi “va unir els efectes del canvi de temperatura per l'incendi del 9 d'agost de 1835”.
La incidència dels fets de 1835: un incendi a la portada?
Arribem així al saqueig del monestir ripollès, l’agost de 1835, per trobar referències de repercussions importants sobre l’obra romànica, un suposat incendi que va afectar la portada romànica de Ripoll.
Diferents autors, des de Gudiol (que fou el primer que va parlar d’una «crema selvatge que sofrí l’iglesia»[8]) fins a Barral, passant per Junyent,[9] judiquen que un dels principals elements que han incidit en l’estat actual de la portada foren els incendis que varen patir alguns edificis conventuals el 9 d’agost de 1835, durant el saqueig per part de miquelets insubordinats, moment en què es va incendiar i cremar l’orgue i l’habitació on hi havia l’arxiu i la biblioteca.[10]
El que més protagonisme va donar al incendi de la portada fou Cayetano Barraquer y Roviralta. El seu propòsit d'anatemitzar els atacs als convents i monestir durant l'època liberal el porta a moltes exageracions. En la seva obra de 1906 diu:
«El precioso órgano, colocado en el coro alto de los pies de la iglesia, abarcaba de parte a parte la nave central […].»[11]; però rebla la imatge en l’obra posterior, de 1915: «Entrados los miqueletes en el monasterio, a poco ardió primero el archivo, y a seguida el rosetón de la fachada del templo vomitó rabiosas llamas, procedentes del incendio del órgano, el cual, situado sobre la puerta principal, abarcaba con su grandiosidad todo el ancho de la nave. Del órgano el voraz elemento se propagó a lo restante del templo.»[12]
L’incendi de l’orgue va provocar un ferit greu entre els miquelets insubordinats, en caure-li a l’esquena un raig de plom fos dels tubs.
La teatralitat d’un incendi d’un monument petri va excitar, molt segurament, les mencions. Emile Bertaux el 1930 parla de que la portada romànica fou “salvada de l’incendi que va destruir el 1835 el cos de l’edifici”[13].
Xavier Barral, per la seva banda, en el seu treball de 1973, destaca el fet més excepcional: «Patí certament de l’incendi que, en 1835, devastà l’Abadia i dels sobtats canvis de temperatura que l’incendi causà.»[14]
També Selim Augusti menciona aquest incendi com un dels factors que podria haver afectat més la pedra de la portada, amb el seu brusc augment i descens de la temperatura: «[…] en 1835 hubo un incendio, por lo cual la acción disgregadora del calor violento debe haber sido notable sobre la piedra de Ripoll.»[15]
La teatralitat d’un incendi d’un monument petri va excitar, molt segurament, les mencions. Emile Bertaux el 1930 parla de que la portada romànica fou “salvada de l’incendi que va destruir el 1835 el cos de l’edifici”[13].
Xavier Barral, per la seva banda, en el seu treball de 1973, destaca el fet més excepcional: «Patí certament de l’incendi que, en 1835, devastà l’Abadia i dels sobtats canvis de temperatura que l’incendi causà.»[14]
També Selim Augusti menciona aquest incendi com un dels factors que podria haver afectat més la pedra de la portada, amb el seu brusc augment i descens de la temperatura: «[…] en 1835 hubo un incendio, por lo cual la acción disgregadora del calor violento debe haber sido notable sobre la piedra de Ripoll.»[15]
Malgrat aquesta menció generalitzada a l’incendi del monestir de l’any 1835 com una de les més importants afectacions a la portalada, no tenim cap concreció del seu abast ni dels seus efectes.
La descripció de Barraquer sobre la situació del orgue possiblement es errònia ja que l'òrgan potser estava en el cor, al mig de la nau central, com veiem en el plànol de la proposta municipal de 1846[16] i no darrera de la portada romànica. En tot cas, com veiem, menciona amb precisió, que “el rosetón de la fachada del templo vomitó rabiosas llamas, procedentes del incendio del órgano, el cual, situado sobre la puerta principal, abarcaba con su grandiosidad todo el ancho de la nave”.
En tot cas es de destacar que l’incendi de l’orgue no va causar danys greus a la nau central gòtica, fins al punt que el desembre de 1842 es proposà convertir l’església monàstica en seu parroquial, sense necessitat de grans reparacions, un propòsit que no reeixí aleshores ni el 1846, amb un projecte d'iniciativa municipal.
En les fotografies abans esmentades de Marc Sala de 1879-1880, en l’aquarel·la de Soler Rovirosa (1881) i una altre foto, datable cap a 1887, no apreciem cap emmascarament de la paret situada darrera de la portada, pel que cal judicar que cap incendi va afectar aquest punt.
Foto de Marc Sala (1878-1880)
Aquarel·la de Francesc Soler i Rovirosa (Barcelona, 1836-1900) de les ruïnes del monestir de Ripoll (1881).
Foto de la primera etapa de la reconstrucció episcopal (1886-1887). El personatge al mig de la nau és el mestre d'obre Joan Martí Font.
La conclusió és que, malgrat la reiterada menció a aquest teatral incendi, no hi ha cap indici gràfic sobre aquesta suposada afectació de foc a la portada romànica de Ripoll.
L’incendi de l’arxiu-biblioteca del monestir de Ripoll, situat molt probablement a l’edifici on ara hi ha l’Ajuntament de Ripoll, si que va produir una molt important pèrdua del llegat històric que atresorava el monestir de Santa Maria, però la portada no es veié afectada.
L’opinió dels geòlegs
Primer, la pedra no crema.
Al monestir de Ripoll va cremar-se l’arxiu i la biblioteca i l’orga de l’església (situada possiblement al mig de nau).
Primer, la pedra no crema.
Al monestir de Ripoll va cremar-se l’arxiu i la biblioteca i l’orga de l’església (situada possiblement al mig de nau).
La portada no va patir els efectes d’un incendi ni va cremar cap dels elements circundants.
Però a aquestes evidències cal afegir l’opinió dels geòlegs.
Però a aquestes evidències cal afegir l’opinió dels geòlegs.
Montserrat Artigau y Eduard Porta, a “Estudi de conservació de la portada de Ripoll” (2002) indiquen que la capa negra no és producte de l’incendi de 1835, sinó una capa de color, aplicada en el Barroc, per a simular marbre; formada per guix, pigment i cola animal (estuc) seria, segons els autors, l’explicació de les altes quantitats de guix detectades a la portada.
L’equip format per Màrius Vendrell ha analitzat des de 2002 diferents aspectes geològics de la portada romànica de Ripoll i la seva opinió es contundent: No troba cap element que li indiqui que la portada romànica fos afectada per un incendi.
Diuen: "Identificació analítica de la pintura negre. Les anàlisis efectuades fins al moment permeten
assegurar que es tracta d’una capa pictòrica i no de fum de l’incendi de 1835".
