Cigonyes o garses? No, grues!

Una de les aportacions del llibre Pantocràtor de Riopoll. Portada romànica del monestir de Santa Maria (2008) era el de senyalar que dues figures del monument, que quasi sempre havien estat descrites com a cigonyes o garses, en realitat eren dues grues. Una representació que relligava, de nou, la figura del abat-bisbe Oliba amb la concepció de la portada romànica de Ripoll.

He cregut convenient divulgar aquesta aportació en aquest blog, millorant les citacions i aportant noves.

____________ 

A la part superior de les arquivoltes de la portada, a la cinquena franja, s’observen dues figures simètriques ubicades en els carcanyols. S’ha dit que eren dues cigonyes i, de fet, és així com les presenta Josep M. Pellicer, el primer estudiós de la iconografia de la portada:

«En el arranque del primer arco se ven dos cigüeñas que simbolizan el amor paternal» (1).

Mossèn Josep Gudiol deia, en la seva conferència de 1906, en relació amb aquestes dues figures:

En un petit espay que quedava entre les explicades representacions y l’arc del portal l’artista hi esculpí, com a l’altra part, una au xancruda, segurament una cigonya o grua (núms. 56 y 57). Judico va entretenir-me a trobar un sentit en aquest animal. S’ha dit que simbolisava l’amor paternal; però com en tants simbolismes que volen trobar-se en les besties, no se m’acut més que repetir allo de si non è vero... (2).

Puig i Cadafalch (L'arquitectura romànica a Catalunya. Volum III:2 ) diu d'aquestes dues aus de la portada ripollesa:

"En un espay dels carcanyols de la volta hi ha uns ocells de coll llarg, potes altíssimes y primes, ab un manyoch de plomes penjat a mig coll (fig. 1209). Es pensaria de primer moment en una ciconya o en una avestruç, que segons els Bestiaris pon els aous solament quan al <<cel hi ha una estrella que s'anomena Virgilia, que apareix de Març a Abril>>, y'ls oblida, deixant qeu la calor del sol els dugí a terme, representant, segons els llibres de l'època, un exemple de com nosaltres devem fer les bones obres, y després, oblidantnos de nostres mèrits, confiar en Deu".

Georges Sanoner (1923) va afegir:

«Per ser complet, també s’haurien d’estudiar, en aquest pòrtic de riquesa inesgotable, molts altres temes, en particular el gegantí estruç (núm. 131) que decora la raconera de la dreta sobre l’ull de la porta; i també altres animals de bestiari, reals o fantàstics» (3).

A partir d’aquests dos estudiosos, tothom les ha identificat com dues cigonyes.

Joan Danés i Vernedas diu:

«Entre aquesta zona i l’arc de la porta, quedava un petit espai, que fou omplenat per una mena de cigonya» (4).

Eduard Junyent esmentarà sempre una cigonya decorativa (5).

Francisco Rico afirma que l’animal és una garsa:

«Los dos registros más altos, todos cuyos componentes se orientan hacia el Pantocrátor (en convergencia con la arquería, en la dirección marcada por las garzas de las enjutas, “ad sidera”), ofrecen la revelación divina en la eternidad, al margen del tiempo» (6).


Diu Eduard Carbonell (L'art romànic a Catalunya. Segle XII (1975)):


"R. Sanfaçon ["Le portail de Ripoll, les herons et l'Apocalypse (Cahiers de Civilisation Mèdiévale, XIII (1970))], recollint una idea de Gaillard, dóna un paper simbòlic a aquestes representacions d'ocells. Són identificats com a guies que condueixen el cristià cap a la conversió i el baptisme. A més, aquest sentit simbòlic el fonamenta relacionant les figures amb les escenes dels costats, on identifica dos personatges històrics de l'època, el bisbe de tarragona i Ramon Berenguer IV, vencedors en la lluita contra l'Islam, i conductors dels vençuts cap a la fe cristiana. La teoria esn sembla molt dubotsa i el més probable és que l'aparició dels animals respongui a un criteri purament decoratiu".


En concret Rolan Sanfaçon, a "El portal de Ripoll, les garses i l'Apocalipsi" (Cahiers de Civilisation Médiévale. Tome XIII. Poitiers, 1970) diu:

"Els ocells dels carcanyols, en el lloc de trobada del cinquè registre i les voltes del portal, es poden comparar amb els estruços (Fig. I i 4). Les plomes de les ales i la cua tenen un tall perfecte afilat; el posat del seu cos està fortament inclinat cap enrere i el coll representa una disminució reforçada per les plomes que pengen abans d’arribar al cap i el bec. Totes aquestes característiques corresponen, per contra, a les garses.

...

Els primers tractats sobre animals havien parlat poc de les garses, però més de la cigonya, i el simbolisme d'ells era fortament veí 21. El segle XII, se sent la necessitat d'incloure paràgrafs sobre les garses totalment coherents amb el pensament de Gregori el Gran 22.
Aquest passatge de la indiferència o de l'hostilitat a una espècie de culte de la garsa s'explica encara millor si es recorda que el versicle 17 del Salm CXIII, cantat constantment i meditat pels monjos com tots els Salms, proclama que un hàbitat de la garsa és la guia dels pardals 23. Pardals, que són els cristians senzills, mentre que la garsa és la més forta de totes les aus, capaç de derrotar fins i tot a l'àguila en el combat. Viu en zones aquàtiques, que simbolitza el baptisme, i la seva casa està en la pedra, identificada amb Crist i resistent durant el fort onatge de les tempestes i les passions. Ell és un pescador pels seus instints, és capaç d'una conversió completa. I es converteix en el model de príncep protector laic del seu poble, dels clergues i dels monjos; ell serveix com exemple per a tots els prelats que tenen cura d'ànimes i que han de conduir a l’altura celestial 24. A Ripoll, les garses es converteixen, com és el rol de la paraula de Déu que ells s’emporten entre els seus nius 25 (Fig. 4). 

Aquestes significats bàsics de les garses s'expressen clarament en les escenes que envolten el propi portal... ".


I Gaillar (“Ripoll” a Congrès Archéologique de France. CXVIIe Session 1959 Catalogne. Paris) havia dit, blasmant la composició dels escultors ripollesos:


"...la part inferior de les mateixos carcanyols, sota els evangelistes, mostra dos bonics estruços, ben dissenyats per a l'estructura triangular que omplen. Però també s'adapta bé a la composició iconogràfica? Un dubte per donar-los el sentit al·legòric que nosaltres coneixem dels bestiaris: l'estruç, que posa els seus ous en la sorra del desert i abandonats allà, és la fe cega en Déu; com elles estan a Ripoll per decorar un angle, potser ésser un adorn".

De quin animal es tracta? D’una cigonya, d’una grua o d’una garsa?

Pot semblar, tot plegat, tan sols una precisió erudita; però com veurem, potser es tracta d’una mostra més de la intencionalitat amagada en l’obra artística de la portada romànica ripollesa.

Fem una aproximació ornitològica. Tant les cigonyes com les grues i garses formen part del grup d’aus camallargues palustres. Les cigonyes més comunes en les nostres contrades són la cigonya blanca (Ciconia ciconia) i la negra (Ciconia nigra). En el cas de les grues, els tipus més habituals són la grua comuna (Grus grus) i la grua damisel·la (Anthropides virgo). Pel que fa a les garses, predominen el bernat pescaire (Ardea cinerea) i l’agró roig (Ardea purpurea).

La professora Concepció Peig (7) ha formulat una hipòtesi sobre l’exacte gènere d’aquest animal, que ocupa un espai no gens menyspreable a la portada: podria tractar-se d’una grua, cosa que s’avé amb la idea de Gudiol.

En una carta als monjos de Ripoll, datada a Narbona o Vic cap al 1023,8 el bisbe Oliba els deia [la traducció del llatí és de Josep M. Pellicer]:

Relativamente a los cisnes y gaviota —diversión favorita del Conde— (9) tened de ellos sumo cuidado, y si algo les aconteciere (sea en bien, sea en mal) escribídmelo sin demora, para alegrarme con lo próspero, o sentir lo adverso.

¡Oíd ahora una cosa admirable! He hecho adquisición de una excelente grulla, que ya ha aprendido a revolotear a saltos, y es muy diestra en quitar los ojos a los asnos y a los cerdos. Su cabeza empieza a enrojecerse; sus alas se ennegrecen; y cada día su canto es más sonoro. Os lo participo, a fin de que, al saber tales y tantas excelencias, os alegréis conmigo (10).

El fet que Oliba assenyali tan concretament unes cigonyes podria fer pensar que és aquest l’animal representat a la portada; tanmateix, el to meravellat amb què es refereix a la grua ens inclina a considerar que és efectivament la grua l’ocell que s’hi representa.

D’altra banda, aquesta referència reforça la tesi que la portada de Ripoll és una còpia en pedra d’una portada anterior, pintada, del temps d’Oliba. Seria, doncs, una referència des del segle XII a un temps gloriós del monestir, del segle XI.

Les grues tenen una significació molt interessant en les diferents versions catalanes del Bestiari (11), significació que ens apropa molt a la imatge que apareix en la portada. Tot i això, no ens aturarem pas a valorar el significat en els bestiaris catalans de les cigonyes o garses, o dels voltors o galls dindi, possibilitat no indicada en el cas de Ripoll (però que sí que és present en el claustre d’Elna, per exemple).

La grua apareix abastament en els bestiaris medievals catalans (12), un dels quals, especialment representatiu, és molt possiblement d’origen ripollès (13):

De la natura de les grues e de la lur significació

Les grues són uns oçells grans, e qui han grans cames [e lonch coll], e han una natura molt meravellosa: que com van ni dormen, todavia ne vetle una de nit i altra de jorn [per gardar les altres]; e aquella qui vetla té una pedra al peu, per so que les altres dormen segurament, car aquella pedra que té, no la lexa dormir, e així elles tots temps se gayten e stan segures de tots parills.

Aquesta grua se pot acomperar a saviesa, de la qual deurien apendre tots los hòmens del món, que so que ella fa de gayta, fa per so que les altres no puxen ésser preses ni mortes.

[…] E axí deuríem ésser savis de conèxer que les temptacions del diable no·ns púscan empetxar les nostre ànimes; per què·ns devem bé reselar d’ell, car lo seu studi no és sinó en nós a enganar. E si volets saber com vos ne porets bé gardar, yo us diré: que s’il diable vos vol temptar de oy, hajats en vós amor; [oy, hajats en vós amor: supèrbia, ajats humilitat] e si us tempta de lutxúria, hajats castetat; e si us tempta de robar, [ne d’amblar] donats per amor de Déu; e si us tempta de desmesura, hajats mesura; [desmesura, hajats mesura: masura, e vós ajats larguesa] e atressí dels altres vicis. E axí haurets vera saviesa (14).

En la portada de Ripoll les dues aus representades tenen entre les potes una pedra ("aquella qui vetla té una pedra al peu") i no estan agafades a una branca ni sobre terra. Aquest fet ens permet relacionar la nostra imatge amb la representació d’unes grues, més que no pas amb unes cigonyes o garses.

Transcrivim un segon text dels bestiaris medievals catalans sobre la grua i la seva significació:

[La Grua]

La grua és un ocell que ha molt lonch coll; e, ans que puscha passar la vianda al seu ventrel, tros tres vegades lo coll per la gran larguesa que ha lo seu coll.

Aquesta grua nos done vertader eximpli que hom, a qui Déu à donada saviesa, ans insque de la boca la paraula, deuria tòrcer tres vegades lo coll, en pensar en son cor ço que dirà, que sia veritat e que no sia vana paraula per què hom lo tinga per nisi e menys de seny, e sens tot reteniment, e volenterós, Axí com la boca obria, axí grita ses paraules vanes e sens rahó, per què n’és menyspreat de les gents, e ixen d’ell paraules que són desplaents a Déu; que gran peccat és parlar paraules desordenades, ne sutzes, ne herròneas e groseres.

E dir-nos n’é un eximpli: un rei havia tres fills, e aquel rey era molt savi. E, com sos fills fossen de edat de XX anys, él dix al major què volria ésser en aquesta setgle. E ell respòs axí com ha hom ab poch enteniment, e respòs que volria ésser lo pus rich hom del món, de moneda e de haver; e ell respòs-li, e dix-li que hàvol hom seria, que per aquell haver poria ell morir e ésser traït, e venir en desconexensa de Déu e de di matex e caure en greus peccats. E aprés demanà lo rey al segon fill què volria ser en aquest segle ni qual riqueha cobejava de haver; e él respòs-li que volria ser estornell. E lo rey respòs; —Per què?—. —Per ço que ell agués tanta de gràtia que tota vegada pogués manar gran companya, perquè ell ne fos honrrat e ells ne fossen richs e honrrats. E lo rey respòs-li que molt era noble riquea aquella que ell desitjava d’aver, e que no·s podia fer que él no fos bon hom. Demanà lo rey al terç fill què volia ser en aquesta segle ne què desigave de haver; e ell respòs que volguera haver tant gran coll com la grua. E lo rey fon molt marevelat, e dix-li per què havia presa tant leja figura; e ell respòs-li: —Per ço que ans que la mia paraula isqués de la mia boca, agués tres vegades a tòrcer lo coll, per tal que no pugués falir ne herrar—. E lo rey, que era molt savi, conech que ells havia presa la milor part (la qual Salamó demanà a Déu, que li donàs saviesa), e dix-li: —Fill, tu as elegit lo menys, que as voluntat de fer tos affers sàviament, e per ço serà rey après mi.—

D’acord amb aquesta història la grua també podria significar relació amb el bon govern, i per aquest motiu vincular-se amb el significat global del programa iconogràfic de la portada.

La grua simbolitza el comportament social solidari, és exemple de prevenció i vigilància, i té com una de les seves imatges característiques la d’estar dempeus amb un pedra agafada amb les urpes. A Ripoll no hi ha una representació d’un niu de cigonya.

Molt possiblement, doncs, tenim a Ripoll la representació de dues grues i no pas de dues cigonyes ni dues garses, com fins ara, de manera gairebé unànime, s’havia indicat.


Si la nostra interpretación és certa, les figures de les dues grues ens relaciona la portada esculpida en pedra de Ripoll amb les imatges pintades de la primera portada del temps d'Oliba. El sentit de la portada no perd en aquest lloc el missatge. Tenim un nou element que ens relaciona l'art del segle XI i del segle XII, al igual que passa amb les còpies amb pedra dels dibuixos de les bíblies ripolleses.

Notes

(1) Josep M. Pellicer, Santa Maria de Ripoll, 1877, p. 182.

(2) Josep Gudiol, Iconografia de la portada de Ripoll, 1906, p. 40.

(3) Georges Sanoner, «Le portail de Santa Maria de Ripoll», Bulletin Monumental, 84, París, 1923.

(4) Joan Danés i Vernedas, Monografia de Santa Maria de Ripoll, Barcelona, 1923.

(5) Vegeu la primera versió de la seva obra La basílica del monasterio de Santa Maria de Ripoll (1948), on parla de «cigüeña decorativa».

(6) Francisco Rico, Signos e indicios en la portada de Ripoll, Barcelona, 1976. Recollit a Figuras con paisaje, Barcelona, 1994.

(7) Concepció Peig, Cicle de conferències «El temps d’Oliba», Ripoll-Barcelona, tardor 2008; col·loqui sobre la portada del dia 8 d’octubre de 2008.

(8)  Eduard Junyent i Anscari Manuel Mundó (Diplomatari i escrits literaris de l’abat Oliba, Barcelona, 1992, p. 327) en fan la següent transcripció llatina: «Praeterea cignos et gaviancum, delicias domini, quan maxime custodite, et quicquid illis adversari aut boni contigerit, continuo litteris prenotate, ut aut prosperis colletemur, aut adversis afficiamur. Euge! Autem, quoniam est nobis et grus, quae iam didicit aera saltibus persolare, asinis et procis occulos eruere, videturque iam capite rubescere, pennis nigrescere et voce clarescere; cuis tantis prosperitatibus vos convenit congaudere.» D’aquesta carta, molt coneguda, n’hi ha una còpia contemporània a París (BN, lat. 2858. fol. 69-69v) i una còpia del segle XVII, també a París (Coll. Chesne, vol, 56, fols 416-416v) i ha estat publicada a Marca Hispanica (ap. CXC, col. 1026), tret del primer dels manuscrits citats; per Migne (PL, 142, col. 599-600; i per Flórez a España Sagrada (XXVIII, ap. XI, p. 275-276. La carta ha estat traduïda per Pellicer (Santa Maria del monasterio de Ripoll, 1888, p. 79-80); per Montsalvatge (Noticias históricas, I, p. 114-115), i per Llorenç Riber: Sants de Catalunya, vol. IV, p. 55-57.

(9) La millor traducció, afegeix Pellicer, seria «diversión favorita del señor».

(10) Pellicer, Santa Maria de Ripoll, 1988, p. 79-80.

(11) Vegeu les versions del Bestiario toscano, dels segles XV i XVI i d’un manuscrit G de font desconeguda: K. McKenzie i M. S. Garver: «Il Bestiario Toscano secondo la lezione dei codici di Parigi e di Roma», Studi Romanzi, VIII (1912), p. 1-100. N’hi ha una traducció castellana a Santiago Sebastián: El bestiario toscano (1986).

(12) Saveria Panunzio, Bestiaris, Barcelona: Editorial Barcino, 1963.

(13) Biblioteca de Catalunya. Ms. 310. De darreries del segle XIV. Es comença amb el text «Capituli Confraternitatis Presbyterorum villae Rivipulli» i conté altres documents relacionats amb Ripoll. Ramon d’Alós-Moner, un personatge molt relacionat amb Ripoll, va estudiar els bestiaris catalans («Els bestiaris a Catalunya») en el seu discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l’1 de juny de 1924.

(14) Saveria Panunzio, Op. cit. Del text A (Biblioteca Universitària de Barcelona. Ms. 75 (21-2-9, signatura antiga)). Lletra del segle XV.