En una nota a peu de pàgina s'indica: «Per la descripció de la fatxada del monestir de Ripoll nos ha servit de molt la notable ressenya històrica de Pellicer, Santa María de Ripoll. [1872]»
Extret de l’edició de Narcís Garolera i pròleg
de Modest Prats. Barcelona: Quaderns Crema, 1997.
Ressegueix
entretant cenobi i temple
Oliba,
no hi ha res que no contemple;
funda en
Ripoll un altre monestir,
i
estudia per ell eixos brancatges
de
pedra, eixes motllures i fullatges
que
mourien los besos del zefir.
Allí amb
lo pensament tot ho transporta,
des del
pom del penell als bancs de l’horta,
i
trasmuda, combina i afegeix,
i una
obra concebeix sa fantasia
que,
abans de veure la claror del dia,
naix,
posa tronc i branques, i floreix.
Ja tot
ho veu: sa creació de marbre
és com
dins la llavor altívol arbre,
meravellosa
flor dins grana humil;
tot ho
veu fet, sinó lo frontispici
que
corona ha de ser de l’edifici,
d’aquella
imatge d’or cara gentil.
Enamorat
artista, lo somia
de nit,
ne fa dibuixos cada dia,
que al
veure l’endemà rebat al foc,
i, no
podent-ne el pensament distraure,
embasta
nous projectes que han de caure
també en
oblit, com dins la mar un roc.
En
l’hora de solaç un dia crida
los
monjos sota els arbres de l’eixida:
fa tres
dies que, allí, de sol a sol,
amb son
bàcul dibuixa, escriu i esborra,
com les
ones del mar damunt la sorra,
quan
suaument les bressa el ventijol.
—Mirau-la
aquí—los diu; i la portada
contemplen
per son geni dibuixada,
la
història de la santa religió
en pedra
escrita per la mà de Roma;
una
crossa de bisbe n’és la ploma,
n’és lo
paper un flanc de Canigó.
Set
cants misteriosos té el poema,
set
florons que durà en sa diadema
Santa
Maria de Ripoll al front;
set cels
de pura i divinal bellesa,
la
Bíblia al cor de Catalunya impresa,
present,
passat i esdevenir del món.
D’aquesta
creació dedicatòria,
és sa
primera pàgina la glòria:
en son
trono estrellat l’Anyell diví
ensenya
obert lo llibre de la vida,
dient a
la nissaga redimida:
«Homes
ingrats, mirau si us estimí!»
I el
llibre els quatre evangelistes miren,
misteriosos
animals que es giren
tot
estenent ses ales com aucells,
i
vint-i-quatre ancians de cap blanquíssim
vora seu
van cantant: «Digne és l’Altíssim
d’obrir
lo llibre d’or deIs set segells.»
Segueix
de tota gent, tribu i llenguatge
la
immensa processó fent-li homenatge,
patriarques,
apòstols, confessors;
la verge
mostra de puresa el lliri,
lo
martri la palmissa del martiri
i sota
el braç son llibre los doctors.
En son
carro de foc se veu Elies,
i en
històries, aprés, i profecies,
Moisès,
Jonàs, David i Salomó;
atravessa
el mar Roig l’israelita
lluita
amb ell lo cruel amalecita
i l’arca
volta el mur de Jericó.
De
Jesucrist celebren la victòria
la
cítara i salteri de la glòria,
la
flauta dolça, el tendre violí;
i el rei
profeta, entre vassalls i nobles,
sembla
dir-li: «Alabau-lo tots los pobles,
cel,
mars i terres, alabau-lo amb mi.»
Oliba
los esbrina, fil per randa,
de la fe
aqueixa mística garlanda,
los mostra
aquí sant Pere, allí sant Pau,
com de
l’Església sòlides pilastres,
sostenint
aqueix cel amb tots sos astres;
l’espasa
empunya l’un, l’altre la clau.
En la
faixa de l’arc que els dos sostenen
en dotze
retaulons ses vides tenen
unint-se
dalt, als peus del sant Anyell;
quan
vius encara anaven per la terra
als
vicis i a l’error fent crua guerra,
ja
s’unien ses ànimes en Ell.
Jau a
sos peus, rebuig del negre abisme,
ferotge
drac, lo drac del gentilisme;
a ofegar
de ses ires los rebulls
dues àligues
baixen a la terra,
i,
mentres una amb sos unglots l’aferra,
a colps
de bec l’altra li lleva els ulls.
Ací els
ensenya dos lleons que es baten,
i fers
l’un sobre l’altre se rebaten;
un
centaure, fugint, los tira un dard,
mes l’home,
a qui de monstre la figura
donaren
les passions, de tan impura
cadena
sempre se deslliga tard.
Domant
ja son cavall lo genet destre,
més
enllà es veu de ses passions ja mestre;
vestit
de cavaller amb los arreus,
a les
feres indòmites s’atansa,
i, a
l’apuntar-los la punyenta llança,
amansides
se postren a sos peus.
Davall
de tot a Llucifer veu caure
del cel,
a Adam del paradís, i ajaure
lo
condemnat en llit de foc etern,
nou
Lacoont a qui genolls i braços
entortelliga
amb sos feréstecs llaços
l’apocalíptic
monstre de l’infern.
La
paraula de foc de l’arquitecte
fa alçar
de terra el colossal projecte,
monstres
i sants, cantors i combatents;
los ulls
de pedra i llavis se desclouen,
aquells
arquets de violí se mouen,
i
s’adolla la música a torrents.
Té son
arc de triomf lo cristianisme;
al
rompre el jou feixuc del mahometisme,
Catalunya
l’aixeca a Jesucrist.
Qui
passarà per sota aqueixa arcada
bé podrà
dir que, en síntesis sagrada,
lo món,
lo temps i eternitat ha vist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada